M’havia passat per alt, però l’amic Trullenque me’l fa a mans. Article de Gabriel Magalhaes a L.V. de diumenge passat. El fado del professor. Impagable i quanta veritat s’hi amaga. I encara després quan tornes a casa et trobes que cal recomençar la negociació perquè la teva filla es desconnecti de tots els cables i accepti de llegir plegats. I això cada dia. Veritable tasca de pare. Perquè després a les aules passa el que passa. Diguin-me el nom d’un gran escriptor rus, el que vulguin! Resposta: silenci. I el nom d’un gran escriptor italià. Silenci. I un d’alemany. Silenci. Diguin-me el nom d’algú que hagi fet canviar el món. Respostes: Obama (tot i que d’aquest encara no sabem si ha fet canviar res). Doncs l’altre, com se deia, sí, Bush; o el paio aquell de l’Iraq, Sadam (qui se’n recorda, ja). O el de Líbia. Hitler, diu algú. Silenci. Alumnes valuosíssims i tots amb una missió, una missió que ignoren. Horitzons humans. La ignorància que denoten, però, no és culpa seva. La seva ignorància és la nostra ignorància. La feina que hi ha és col·losal i consisteix a construir a poc a poc un mínim abecedari cultural. Preocupació per la gran cavalcada d’ignorància que estem organitzant a Occident i que afecta sobretot la joventut. Analfabetisme que sap llegir i escriure, però que ja no llegeix ni escriu. Societat de la imatge. Cinema (però quin!), televisió, publicitat. Coses totes elles que mai no tindran la mateixa potència d’una societat assentada damunt l’alquímia de la paraula escrita. La televisió, per exemple, sobretot la de consum massiu, no crema llibres tal com feia la Inquisició, però crema l’intel·lecte de les persones. I hi ha després l’accelerador de partícules que és Internet i l’escuma en què tot queda convertit, pitrera blanca del mar ombrívol. Molts joves, potser la majoria, s’alimenten tan sols de palimpsestos informàtics, aquesta mena de caverna contemporània on dibuixen altre cop bisons amb llapis virtuals, com els que serveixen per signar els rebuts de les targetes de crèdit. Monotonies desèrtiques. El fado del professor. ¿Es pot parlar i escriure bé la llengua pròpia sense el sentit ètic de la pulcritud? ¿Com es pot ensenyar matemàtiques a algú mancat de la capacitat d’estimar l’exacta veritat de les coses? Deu ser cert que la glòria d’Occident començà amb Gutenberg i acabà amb la invenció del comandament a distància del televisor. I així, el recent suspens dels alumnes de 4rt d’ESO (16 anys) en llengües i en matemàtiques no pot sorprendre exactament ningú. Suspens lògic. I no només dels alumnes afectats. És un suspens i un veritable fracàs de la societat del relativisme que hem anat construint des de fa ja massa temps i les més que lamentables imatges de la Barcelona en vaga semblen també confirmar-ho. Sí, el veritable mal és la ignorància.
