[Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) – Albert Forns – Empúries]
Eviteu pensar: “l’enèsim retrat de la Barcelona contemporània vista per un jove amb ulleres de pasta”. L’Albert Forns no té res a veure amb tot això tan modern de no haver superat l’adolescència i estar enganxat a les xarxes socials. I el millor de tot: no hi té res a veure tot i parlar de la Barcelona contemporània, tot i parlar de la seva generació, tot i ser un habitual de l’Horiginal, tot i treballar al CCCB (la casa gran del cosmopolitisme [sic]), tot i confessar-se addicte a la cadena esclavista -mail-twitter-facebook- cada cinc minuts. De totes les novetats catalanes que han editat per aquesta brometa en que s’està convertint Sant Jordi, l’Albert Forns no encaixa enlloc.
De fet, “Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)” gairebé no és una novel·la, perquè l’autor als gèneres no els fa gaire cas. A estones ficció, a estones assaig i/o crònica periodística; tot saltant d’una banda a l’altra sense que haguem tingut temps de reaccionar. Amunt i avall, l’Albert Forns ens fa anar per on vol; tant que en alguna pàgina tempta pensar: aquest paio m’està prenent el pèl. Però llegim advertits: “Aquell viatge entre llibres, metatextual, em va fer entendre que cada llibre n’era molts a la vegada, que no hi ha fronteres i que si hi són és perquè algú se les ha inventat, de manera que tots els límits es poden canviar o esborrar”; així que almenys va amb la veritat per davant. A banda del gènere, Forns controla al detall el llenguatge. El controla i hi juga, de sobte et trobes parlant de metatextualitat com qui explica amb un gintònic a la mà que prefereix estiuejar a Begur que a Palamós.
El què hi passa a la ¿novel·la? és només una excusa: L’Albert Forns (autor) es vol convertir en l’Albert Serra (el director de cinema de Banyoles). Per què s’hi vol convertir? Perquè s’avorreix a la platja de Menorca veient avis en pelleringues. Al cinquè dia de platja, ens confessa: “ser tan feliç comença a ser avorrit, comença a ser cansat. El cervell vol ordre, vol monotonia, vol automatismes, no sap què fer-ne, de tanta llibertat, de tanta punyetera possibilitat. Si no l’atures, el teu cap comença a fer-se preguntes com “qui sóc”, “què vull”, “què hi foto, aquí”. Així, de la Menorca nudista passem a una obsessió malaltissa per convertir-se en l’Albert Serra, i Forns traça possiblement el millor retrat que el de Banyoles podria desitjar. Però també parla del plagi i de l’originalitat, d’aconseguir triomfar, de fer alguna cosa a la vida, de com no perdre el temps, i un llarg etcètera de coses interessants de saber. També, ben sovint, de les obsessions de l’autor: pertot les seves fòbies. Una constant és la cita – coses de la metatextualitat -. A través d’aquestes, Forns comença un assaig sobre Dalí, fins que li vénen al cap Barceló i les seves paranoies, i de Barceló a Warhol i del de la perruca a Vila-Matas i total, al final hi acaba sortint tothom. De Perejaume a Pere Gimferrer, del Miquel Adam al Pérec, de Jordi Pujol a Salvador Sostres. Però sobretot Albert Serra, que per això la novel·la el porta per títol. Se’ns descriu el personatge polèmic però també la cara amable, el pedant de les declaracions controvertides però també la seva manera atrevida i sincera de veure el cinema.
L’Albert Forns ha dit “el llibre és una gestió de l’admiració“. I ja té mèrit, venint del mateix que ha escrit: “el rebuig dels catalans cap a l’Albert Serra és cosa de pors, perquè els catalans som molt més d’envejar que d’admirar (…) és molt nostre això de menystenir aquells que tenen èxit i renegar-ne, potser per evitar emmirallar-nos-hi i topar amb la nostra pròpia mediocritat, amb les vegades que no ens hi hem atrevit, que no ho hem ni intentat.” I en algun altre lloc he llegit que l’autor ens deia que ha acabat super fan de l’Albert Serra. Doncs jo reconec que he acabat super fan de l’Albert Forns. I també m’ha convençut que ningú em vendrà res com a generacional, perquè el talent no és cosa de generacions. I per últim, un consell. Si en alguna pàgina trobeu que es passa de voltes, perdoneu-lo; perquè ja ho diu ell mateix: “quan em poso com un Houellebecq de bar sóc insuportable”.
