El PSC torna a llevar-se tard i ara torna a posar damunt la taula la qualitat de nació per Catalunya i la d’estat plurinacional per Espanya. I torna a provocar la cridòria dels guardians de l’Espanya anacrònica d’ara i de sempre, sigui al PP, al PSOE, a VOX o qui sigui. Hom no se’n meravella, perquè d’aquesta gent no se’n pot esperar altra cosa. Però és una ocasió per tornar a constatar que el seu fanatisme ultranacionalista els fa cecs per la realitat, i aquesta ceguesa els converteix en imbècils rematats.
Ho he escrit més d’una vegada: si els polítics espanyols actuals, enlloc de ser (la gran majoria) una muntera de mitjanies tan ambicioses com incompetents, tinguessin un mínim de visió històrica realista haurien comprès que acceptar l’estat com a plurinacional amb cada nació integrant dotada amb els plens drets corresponents hauria convertit Espanya en un model a tot el món, i enlloc de “trencar-la” l’hauria reforçat a través de l’acceptació dels seus pobles. Però, és clar, això hauria estat una Espanya diferent de la que tenen en els prejudicis imposats durant segles. I empresonats dins d’aquests, que els fa cecs, no han sabut veure una relació tan clar de causa i efecte, i això acredita un considerable grau d’imbecilitat col·lectiva.
No vull fer el mateix retret d’imbecilitat al PSC. Però sí, el d’estar als llimbs en una complaguda mirada al propi melic, propugnant passades solucions que no tenen cabuda a l’Espanya política actual. O han vist la llum com Sant Pau (almenys és el què va dir aquell sense enrogir) o no han après res de la història més recent. Amb el mateix fonament i amb les mateixes garanties jo podria propugnar la tesi que l’any vinent (si encara visc) em faré tan ric com Donald Trump. És a dir amb cap ni una. Que no ho veuen aquests sants barons que, des de l’església de Cañizares, passant per Guerra i Cia. fins a “VOX perpetua”, només de sentir aquests enunciats ja es tornen més sanguinaris que Dràcula? Que no ho veuen que la gent del carrer sí que ha après un gavadal de coses des d’aquell ja llunyà 2010 que es va carregar l’estatut i va posar fi a la paciència de segles dels xais catalanets? Que no ho veuen que la confiança del poble català en els polítics espanyols ha arribat a fondàries negatives que riu-te’n del fossat submarí de les illes Marianes?
I quan parlo del poble català, vull dir sobretot el nostre jovent. Ja no són la gent de més de 50 anys els que empenyen endavant (ni, és clar, els dinosaures com jo amb un peu al llindar de l’altre barri). Són els joves que, en una nova onada arreu del món s’han atipat que “els de dalt” els hi espatllin o els hi robin el futur decent al que tenen dret. A Hong Kong o a Santiago, a Bagdad a Teheran, o a Barcelona. Els motius i les circumstàncies són molt diversos, però la indignació i la decisió de no seguir acceptant-ho amb respecte mesell són comunes a tots.
Allò tan repetit que en política es pot fer tot menys el ridícul, és cosa que els senyors del PSC no han recordat abans de fer-ne un de molt considerable. És com si en aquests moments que tot va abocat al desenvolupament de vehicles de tracció eléctrica, diguessin que preparen la fabricació d’automòbils moguts per carbó, com els que corrien per Espanya els anys quarantes amb “gasógeno”.
Només fa una mica més de deu anys la majoria de catalans hauríem acceptat a mans besades una solució com la que ara es tornen a treure del barret el Sr. Iceta i Cia. Però els fanàtics creients del sacrosant dogma de la sagrada unitat de “la nació més antiga del món” ho va impedir llavors i ho seguirà impedint ara. I hom només pot meravellar-se de tanta ceguesa i de tanta inconsciència, i dir: “Mira PSC, igualment pot anar a vendre neveres als esquimals, o radiadors als congolesos…”
