Amic lector: permeti’m avui fer una excepció i no parlar del panorama polític català que és actualment no sols com per tirar el barret al foc, sinó totes les existències d’una barreteria. Fa poc vaig veure a la TV alemanya un curt documental sobre les fotografies obtingudes pel darrer satèl·lit-telescopi (ara no recordo com es diu) de galaxies situades a milions d’anys llum, gairebé als inicis de l’univers i del “big bang”. I això va engegar un racó soterrat de les meves neurones.
No vaig poder evitar recordar una frase de l’ex-canceller alemany Helmut Schmidt: “Hi ha gent important. Molt poca. I hi ha gent que només es creu que ho és. Moltíssima”. I això he pensat que potser ho podem aplicar a tota la humanitat. Ens pensem, massa sovint i massa cofois, que som el rovell de l’ou de l’univers, quan les fotografies del firmament ens demostren que potser només som una bolva de pols enmig de móns i de distàncies que el nostre cervell realment no pot capir.
I com que el cervell no ho capeix, en prescindim, i convertim el nostre limitat món en un infern per molts dels seus habitants, quan el més sensat seria d’unir esforços per fer-lo un lloc acollidor per tota la gent que hi neix. Però la necessària lluita diària de l’homo sapiens i els seus antecessors per sobreviure en els inicis de la història humana, s’ha perpetuat en una lluita pel poder i les riqueses. Som una mena de ”càncer del món” com vaig escriure en un dels meus versots curts.
Ens perdem en lluites contra allò que creiem que pot amenaçar el nostre benestar molt particular, la nostra ànsia de poder o el que sigui. Els manaires i els seus seguidors volen aniquilar aquesta o aquella religió, aquesta o aquella minoria ètnica o nacional, perquè són una nosa pels seus plans i les seves aspiracions megalòmanes. I així la història està farcida de Gengis Khans, de Hitlers, de Stalins, de Putins de Maos o de Xi-Pings, i tots els noms que hi volgueu afegir. No en cito cap d’espanyol encara que podria afegir-n’hi un bon grapat, oi?
No vull pas dir que no haguem avançat. Almenys en una part del món no hi ha esclavatge a l’estil del món antic, encara que n’han sorgit altres formes menys dràstiques però no menys indesitjables.
Hi ha ara normes de vida, basades en el pensament dels filosofs del món clàssic, en el sermó de la muntanya de Jesús de Nazareth, o en els pensaments de Buda, de Confuci o d’altres pensadors que han deixat una emprempta durable . Però això no impideix que els manaires cobejosos i cecs s’ho passin tot pel folre a la hora de la veritat. Com fa ara Putin a Ucraina, per citar només un de molts exemples.
He dit al començament que avui volia fer una excepció, però totes les reflexions, més amples o més estretes, acaben caient al nostre problema. I hom pensa que bonic que seria un panorama (ara utòpic, però qui sap?) en el que el regne d’Espanya i la República Catalana (no parlem ara de quins límits comprendria) colaboressin en tots els camps possibles, i es fessin costat davant de tots els desafiaments del món actual. Però traduint Calderon de la Barca, els somnis en somnis es queden…
I mentres tant les cegueses dels que es creuen importants i còsmicament no són res, converteixen el possible paradís en un infern que fins i tot el poden arribar a fer inhabitable per les generacions futures. Ja he dit: per llençar el barret al foc…
