Estem assistint -especialment en molts dels els països musulmans de l’Àfrica, on hi ha revolucions, manifestacions, aixecaments de protesta, que encara no sabem cap on portaran- a un ús de la “censura”, a la qual s’hi ha contraposat la “contracensura”. Això gràcies a l’ús de les diverses xarxes socials, que cada vegada són més poderoses. Aquest poder del món informàtic i de les xarxes digitals ja fa impossible l’estricta i eficaç censura que treu el cap per on pot. El món dels telèfons mòbils, d’Internet, dels Facebooks, dels Twitters o dels You Tubes…ajuda la llibertat dels pobles per poder dir el que volen; a trobar-se i a concentrar-se on volen i quan volen; a exercir la llibertat política que abans els era impossible o vetada. Així els joves ciutadans poden exercir les llibertats socials, polítiques, familiars, culturals i religioses, -malgrat encara alguns obstacles- a què tenien dret. Només les “repressions sagnants” fan que alguns, tal vegada, s’espantin. Ara bé, de fet, el món ja no pertany als dictadors i als censors, sinó més aviat al poble i al nous poders mediàtics que es troben en mans del poble.
Però es veu que alguns dictadors no cedeixen i per fer el treball brut de censors -a part de les armes per fer callar- poden encara acudir a tota mena de “hackers” -concepte que en informàtica és fa servir molt-, els quals, ben triats, pagats o llogats, sense cap escrúpol intenten fer emmudir les veus dissidents i encara tenen algun poder per dissoldre les idees que no els hi són grates o agradables: o sigui totes aquelles que difereixen de les seves.
El “dictador-censor”, amb els seus propis companys, no tolera la llibertat d’expressió o d’opinió que. en la majoria dels casos, són ben legítimes. Quasi sempre aquestes tàctiques -com interrompre la transmissió d’ones, tancar emissores, filtrar notícies…- provenen de les diverses “cavernes” polítiques; altres, del fanatisme religiós o de certes intoleràncies socials i interessades -interessos egoistes i materialistes o ideològics. El “gran censor”, el “gran germà”, el dictador o tirà actua, pel dret, i cau ell mateix en la irracionalitat, en la incultura i en la ridiculesa, o en la pràctica del terror, la qual cosa encara és molt més greu
El temps, a més a més, ha donat la raó als enemics de la censura, ja que aquesta no resolt mai els problemes que hi pot haver en la societat; la censura genera malestars, odis, rancúnies, rebel·lions, oposició, curiositats malsanes…Com generalment el censor sol veure la realitat distorsionada, ja que la contempla tal com li dicta la seva imaginació o la seva falta de rectitud, no s’atura a considerar com són els fets en la seva realitat objectiva o, fins i tot, com podrien ser -en cas d’una suposada bona intenció- per tal de millorar la vida social, política, econòmica, religiosa del seu entorn, en aquell que es mou o s’ha mogut com peix en l’aigua…El censor -encegat com està- no s’adona tampoc com evolucionava el món i es queda palplantat en el retrocés més vital, i, si ho ensuma, ho deixa passar per no embolicar més la troca. Només se li acut tallar, prohibir, tatxar, posar esparadraps a la boca aliena i cotofluixos a les orelles dels altres. No intueix que hi podria haver alguna bona evolució envers una més clara veritat i una llibertat humana autèntica.
Continuarà…
