Tenia el cap espès i he sortit a passejar pel porxo. Fa una tarda tristoia, cauen gotes i aquell matí radiant s’ha perdut entre el núvols. N´he fet uns quants de porxos entre plantes i cadires refugiades del mal temps que s’apropa. Si no fos perquè sé que no puc sortir de casa, aquí seria feliç. Mai no ho podem tenir tot i, quan sembla que ho tenim, la felicitat se’ns esmuny del cor. Sí, tinc espai, però em sento presoner entre arbres i plantes. Surto poc de casa, però ara que no puc sortir en tinc ganes, com tanta gent. Alguns, però, han de sortir a comprar i s’ho alternen; també ho fan les famílies que tenen gos a casa; abans tothom es feia l’orni a l’hora de treure el gos a passejar; ara hi ha baralles per fer-ho. No ho entenc, si tens gos pots sortir al carrer més d’un cop al dia. Feliços els que tenen gos i… els gossos! Ho he pensat moltes vegades aquests dies. Que no se m’esverin els animalistes, però crec que tots els gossos del món no valen la vida d’una persona.
Capficat amb aquestes cabòries i d’altres, de sobte veig al capdavall del porxo un ocellet; no falla, és el pit-roig. Serà el mateix d’ahir al vespre o, potser el de l’any passat; no sé quan viuen els pit-roigs. Si fos el de l’any passat, em reconeixeria? Jo estava assegut i, poc a poc, amb recel, se m’anava apropant fins que m’arribava a tocar dels meus peus. S’hi estava un moment, temorós em mirava i, al cap de poc arrencava el vol. Al dia següent, però, hi tornava. Podria ser que cada dia es refiés més de mi, però un bon dia no va tornar. Seria el d’avui el mateix? No sé quant temps viuen, un any? Més d’un any? Quants? La qüestió és que el d’avui no m’ha deixat acostar-m’hi gaire. Potser perquè jo em movia? Podria ser el bastó? Ahir la nit, el vaig veure a través de les vidres. No estava sol, hi havia una merla que revoltava i revolava. No es feien cas però junts em van fer passar l’estona fins que es va fer fosc.
La primera en aparèixer va ser la merla, tota de negre amb el bec groc. No és tan lletja com la garsa perquè és més petita, però és més negre i té el bec groc; quina cosa tan estranya… Es va passar una estona volant baix a l’altra banda dels vidres; si s’acostava massa fugia ràpidament. La molt pilla em veia. Més tard va aparèixer el pit-roig; aquest es posava una estona damunt de la jardinera de darrere mateix del vidre, em mirava i acabava volant. El pit-roig és simpàtic, la merla esquerpa. No sé ben bé per què, la merla em va recordar el ministre de Sanitat; fixeu-vos-hi bé i no trobareu la semblança tan descabdellada. Era, enmig de la penombra dels arbres, com una reducció del Salvador Illa, aquell que la nit abans havien cessat i, com que els crits de l’Iceta es van sentir des de Madrid, el van rehabilitar i després van dir que només l’havien cessat de cap de compres de material sanitari. Potser si a la Roca del Vallès, en comptes de fer-lo alcalde, l’hagessin fet cap de compres de la Roca Village n’hauria aprés més.
Malauradament, aquests dies, la centralització autoproclamada per l’Estado de alarma por el coronavirus n’ha posat de relleu uns quants d’aprenents de Sanitat i de política. La seva incompetent tossuderia ha provocat i està provocant més malalts i més morts del que tocaria si les coses s’haguessin fet millor. Només que haguessin fet cas del govern de la Generalitat i de l’alcalde de Madrid, tancant aquests dos territoris, ens hauríem estalviat molt dolor. Només cal llegir la premsa estrangera per adonar-se’n. Madrid no se cierra! Cerrar Catalunya? Fins i tot no volien que es perllongués el confinament de la Vall d’Òdena. Un cop comprovat que el desastre anava de mal en pitjor, han hagut de baixar del burro, si és que algú sap si el burro és el de baix o els de dalt. Confinament total! Però, el morts de més ja hi son. Criminals!
Ja és capvespre. Me’n vaig darrere la vidriera a tafanejar si encara veig el pit-roig. La merla m’estimo més no veure-la. Em porta mals records.
