Eren dos joves que es van conèixer en la més crua postguerra, entre finals de 1942 i començaments de 1943, i d’aquella coneixença en va aflorar una amistat creativa que els va dur a emprendre grans projectes i a ser els capdavanters de l’avantguarda catalana en un dels moments més foscos del país. L’un era Arnau Puig, llavors un adolescent de només 16 anys, que amb una ferida al braç a causa d’un bombardeig de l’any 37, llegia sense parar, fins i tot en hores de feina, amagant el llibre al calaix, mentre feia de comptable. L’altre era Joan Brossa, set anys més gran que ell i que duia ulleres fosques perquè tenia una lesió de guerra en un ull i componia uns poemes estranys: “un garbuix de mots sense relació”, assegurava Arnau Puig. En l’època que van travar amistat el món semblava ensorrar-se: els rigors de la Segona Guerra Mundial no s’aturaven. Atònits, aquells dos nois comentaven el reguitzell de morts en la batalla de Stalingrad, i quan Joan Brossa va deixar que Arnau Puig llegís els seus versos, l’adolescent va comprendre perfectament “aquells textos desencaixats” i aquell “llenguatge d’incomunicació”. En un món on tot s’esberlava només l’absurd podia regnar en el llenguatge i en qualsevol creació artística.
Aquest encontre fulgurant, llavor de nombroses iniciatives que vindrien després, el podeu llegir àmpliament descrit en el darrer llibre d’Arnau Puig, Brossa: escamotejador i burleta (Comanegra, 2019), però el que m’interessa subratllar de l’anècdota és sobretot la capacitat de Puig de saber copsar amb només 16 anys l’encert estètic de Brossa. Perquè aquesta capacitat, la del bon observador, la de l’intèrpret lúcid, la d’algú que sap llegir amb agudesa totes les coses en el seu context, sens dubte, és la que va definir la seva trajectòria i la seva vida. Amb la mort d’Arnau Puig s’acaba l’existència d’un savi que sabia mirar l’art.
Estic del tot convençuda que si en aquest món hi ha una cosa que ens salva, si hi ha una cosa que ens permet d’entendre’ns a nosaltres mateixos i mirar-nos una mica més endins, si hi ha una cosa a la qual paga la pena de dedicar-hi la vida, aquesta cosa no és una altra sinó l’art. L’ésser humà és capaç de curar-se les ferides més lletges quan pot gaudir de l’art. És per aquest motiu que em sap tan de greu no haver conegut en persona Arnau Puig, aquest gran home, els textos del qual em fascinen. Conec, però, els editors que en els últims anys de la seva vida li han fet costat i han publicat les seves darreres obres. Un d’aquests editors, en Joan Sala, afirma que era un plaer conversar amb ell, i així devia ser perquè en totes les entrevistes i conferències Arnau Puig deixava anar frases i explicacions clarividents que queien com veritats que fan més comprensible el món. L’altre, Jordi Puig, el recorda com una gran inspiració, com un pare intel·lectual. Gràcies a tots dos he pogut entendre l’immens valor d’aquest savi inquiet i curiós que va fundar molt jove la revista Algol amb Joan Brossa i Joan Ponç, que més tard va formar part del grup avantguardista Dau al Set al costat dels mateixos Brossa i Ponç, però també amb Tharrats, Cuixart i Tàpies, que va anar a estudiar un curs a Madrid amb Ortega y Gasset i que va deixar-se influir per l’existencialisme quan estudiava sociologia de l’art a la Sorbona de París. Una personalitat immensa que brillava en els seus textos i a les seves classes
Quan ahir al migdia es va conèixer la notícia de la seva trista desaparició, les xarxes es van omplir de missatges d’antics estudiants seus que en lloaven la seva forma d’impartir classe i el seu gran mestratge. Segurament seva concepció de l’art i del saber, tan pròxima a la vida, hi ajudava: “La filosofia no només es fa a la universitat”, afirmava en una conferència a l’Ateneu barcelonès, “la filosofia també és baixar pel passeig de Gràcia i anar pels carrers d’Atenes com feia Sòcrates”.
L’art confereix vida a la vida i la salva. Aquests dies, en record d’Arnau Puig, procurem no oblidar-ho.
