Mentre no hi haja ètica

“Hi haurà crisi mentre no hi haja ètica”. Aquesta frase era una pintada que hi havia en un pont de l’autovia entre el meu poble i València. Era l’any 2008. Passava cada dia d’anada i tornada al mateix temps que escoltava els informatius. Per cert, aquells dies eren un clam constant. La bombolla immobiliària havia esclatat als Estats Units a causa de la concessió massiva d’hipoteques d’alt risc, conegudes com a subrimpe. Això va desencadenar una recessió econòmica mundial que tots recordem. Atur i una greu crisi bancària. Paraules com homes de negre o rescat es barrejaven a l’ecosistema informatiu mentre els ciutadans patirem un alt cost social i econòmic.

Escric aquestes lletres el 29 d’abril, després de quedar-me sense alé en vore el muntatge de Donald Trump, metralleta en mà i explosions al seu darrere. ‘NO MORE MR. NICE GUY!’. En fi. i’m speechleess!. Res de nou. I potser per això, he recordat aquesta frase anònima. Han passat anys i l’escenari és ben diferent, però la crisi cronificada en la qual estem m’ha fet pensar en aquella pintada que hui, malauradament, no ha perdut actualitat. S’han carregat l’ètica i els valors que ens feien més decents. Fins que no es recupere això tindrem instal.lats a personatges surrealistes a les nostres vides, tot i que siga d’una forma col·lateral.

La raó és que l’arribada al poder de Trump ha legitimat a una saquejada d’individus distòpics que no haurien estat notícia i ho són. Un diputat del parlament Extremeny de Vox, Juan José García, ens ha regalat tot allò que la seua ment ha estat capaç de produir. Al parlar d’inversions, ha afegit una noteta del manual del bon masclista: “Hasta una señora de letras lo entiende”. També és notícia l’agitador Vito Quiles, que ha estat denunciat per una presumpta agressió en un restaurant de Madrid a la dona de Pedro Sánchez, Begoña Gómez.

Tot el que esmente s’ha normalitzat com a rutina. I no ho és. Fa uns deu o dotze anys, si algú ens hagués explicat que un personatge com Vito Quiles formaria part de l’escenari mediàtic, segurament hauria titllat aquest comentari encasellant-lo entre els nostàlgics. La realitat ha canviat a cop de talonari.

I no acaba ací. Continuant amb les notícies, apareix un altre titular que és impagable. “Con Koldo solo me ha faltado acostarme”. L’autor d’aquesta frase es Víctor de Aldama, comissionista en el cas de les mascaretes, que ha estimat oportú afegir aquest detall en el transcurs de la seua declaració feta hui al Tribunal Suprem. Es fa molt difícil seguir connectada en l’actualitat quan la informació s’ha convertit en una mena reality show.

I això és el que hi ha als mass media i a les RRSS. La calamitat és que a la vida real no hi ha contrapartida. A les nostres rutines productives afloren persones que abans eren l’excepció. Tots aquests ara estan empoderats i legitimats a uns nivells que empobreixen tot allò que toquen. I d’alguna manera, encara que tinguem mil recursos per fugir de tanta vulgaritat moral, ens afecta. És esgotador haver d’estar desmentint disbarats inversemblants que roden a tot arreu.

Jo no vull viure en un món que du aquesta deriva derrotista i absurda. Aquest cicle de la història comença a poc a poc a solsir-se, però s’està fent molt llarg. Estem pagant un preu molt car. I no tinc gens clar que aquesta experiència ens porte a un paradís de la raó.