El passat 1 d’octubre vam assistir davant d’una jornada històrica pel país: l’exercici del dret a l’autodeterminació i a decidir lliurement el futur polític de Catalunya. Malauradament, però, l’estat espanyol no només va rebutjar el dret a decidir dels ciutadans i ciutadanes sinó que, a més, no va dubtar a utilitzar la força policial contra totes les persones que, cívicament i pacíficament, eren als col·legis electorals com a mostra d’una societat organitzada, democràticament madura i en defensa de les llibertats col·lectives.
Davant d’una jornada que va acabar amb la màxima garantia possible, la voluntat sorgida de les urnes, ens hem guanyat el dret a esdevenir un estat independent en forma de República. I així ho recullen els resultats oficials: un total de 2.044.038 de vots favorables al Sí a una República Catalana (90,18%) i amb un total de 2.286.217 vots comptabilitzats (43,03%) –descomptant, malauradament, els 770.000 que es van perdre en col·legis clausurats-.
És conegut que la decisió que va prendre Puigdemont el passat dimarts al Parlament, suspenent la declaració d’independència per oferir diàleg a l’executiu espanyol, no va ser compartida per molts i va costar d’entendre. Però, en tot cas, va ser –almenys per unes hores- una estratègia per evidenciar, un cop més, la inexistent voluntat de l’Estat de buscar un punt de trobada.
El termini de seguir jugant al processisme, per tant, s’ha acabat després que el govern espanyol s’hagi posicionat ras i clar -amb la complicitat del PSOE i C’s- pel camí d’aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola. Cal estar a l’alçada dels fets i aixecar, doncs, la suspensió de la Declaració d’Independència i complir amb el mandat del referèndum.
A Catalunya, la mobilització popular és constant i, com a tal, és temps de donar respostes clares i concretes davant dels ciutadans que van donar la cara perquè es votés l’1-O. És, per tant, el moment de demostrar la determinació, el coratge i el compromís amb el mandat obtingut. Com deia fa uns mesos el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, “si
hi ha algú que estigui bloquejat per la por, demanem que s’aparti”. És en els moments més transcendentals i més difícils quan es veuen els polítics de veritat. No quan governen en temps de pau i estabilitat, i poden fer discursos bonics, sinó quan s’han d’arriscar i prendre la talla dels autèntics polítics. Aquest és, doncs, la gràcia de la història. Endavant, República!
