Deia la cançó…
“ Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.
Pregunteu-li com se diu:
Marieta, Marieta,
pregunteu-li com se diu:
Marieta de l’ull viu. ”
Mig amagada a Montjuïc a tocar dels jardins Laribal, hi ha aquesta font, molt a la prop de la qual hi ha una casa, preciosa per cert, de Puig i Cadafalch. Magnífiques les escalinates que enfilen la muntanya, màgica diuen, fins deixar-los a les portes de l’espectacular casa, convertida, ara, en restaurant, on s’hi menja bé, Ja m’entendran: bones vistes, indret agradable, condicions sota les quals tot menjar entra la mar de bé.
Hi ha però, una part de la finca que s’usa molt puntualment, com qui té una casa a la muntanya i la fa servir de picadero (ara en català en diuen follòdrom, però a casa som fins i mots d’aquesta índole no els fem servir, disulpin-me). Aquest ajuntament que hi ha a Barcelona, no sap que fer-ne, i ja li ha buscat diverses funcionalitats. Primer, intentà que fos el lloc que acollís les memòries de J.A. Samaranch (mòmia espanyolico – cavernícola), però aquest desestimà l’oferta per falta de seguretat, segons diu la premsa. Ja m’explicaran, si no estem segurs ni en aquest indret ja podem plegar veles. Potser pretén que li cedim algun palauet a la part alta de Pedralbes o, qui sap, potser l’acaba venent – la memòria – a l’estat espanyol, ara que resulta que el conseller Tresserras no sap negociar. Deixant-nos de personatges ja en plena decadència, i sense moure’ns de l’àmbit esportiu, trobem que l’ajuntament ha cedit l’edifici, prèvia amenaça –hi ha una manera de fer, espanyola és clar – de marxar de la ciutat sinó els hi cedíem un edifici bonic i tranquil, lluny de les oficines que tenien a Diagonal 618 – prop de plaça Francesc Macià -, aquests de la Federació Espanyola de Tennis.
Hem de tenir clar que si ens amenacen en marxar, no hem de tenir por a dir adéu. No els volem per res als espanyolots, no ens fan falta. Poden posar-se la raqueta al cul. Poden agafar en Ferrero, en Nadal, en Verdasco, i tot quant fatxa espanyolot, i anar a la merda plegats. I si no estan còmodes a la Diagonal els portarem al Raval, on, ben segur, no duraran ni una setmana – han vist que sóc optimista -.
Hi ha també però, aquests de l’ajuntament. No han entès res de res. Quina limitació tant gran, redéu! Que no veuen que no ens fan falta? Si al final acabaran tornant al Sant Jordi per disputar finals! Que sempre fan el mateix! Si no em compres el gelat li diré al papa i ell me’l comprarà. Doncs vés al papa i, de pas, que et moqui la iaia, i, si pot ser, no tornis. És això el que els hem de dir. En cap cas hem de caure al seu xantatge emocional de pa sucat amb oli i, encara menys, els hem de cedir aquest edifici tant bonic, que al final – desenganyin-se, amics lectors – quan ja el tinguin vist i ens l’hagin embrutat, voldran anar a un altre indret, altre cop amb amenaça, no ho dubtin.
Ai, Marieta!
