Els núvols en suspensió sobre les muntanyes sempre m’han seduït poderosament i no sabria dir perquè però arrossegue una debilitat especial cap a ells des de la infantessa. La darrera vegada que els vaig vore en tot el seu esplendor fou a la serra de Mariola mentre em dirigia a Alcoi. El cel tenia un color gris clar i ells coronaven deliberadament, sense ordre ni concert, el cim. Potser eixa mena de caos organitzat de la natura és el que tant m’atrau.
La carretera, en obres, feia el recorregut més genuí tan sols pel fet d’anar trepitjant terra incontestable de color ocre intens, entremig de les muntanyes i els barrancs. Aleshores fou quan em vaig adonar que mentre conduïa estava taral.lejant en un to perceptible per als passatgers The Best is Yet To Come en versió de Sinatra. El pudor i el sentit del ridícul eviten que ho faci en públic però el d’aquell dia no era un públic qualsevol sinó el meu pare i la meua mare.
En prendre consciència d’aquell concert improvisat vaig reflexionar sobre com la capacitat d’abstracció ens permet estar implicats en diverses activitats al tems sense perdre el fil de cap d’elles. El poder de la ment és tan gran que sempre desborda qualsevol expectativa. Tanmateix, els meus pensaments eren a anys llum de la causa que ens havia fet arribar a la capital de la comarca de l’Alcoià. Tot va començar a un poble d’Itàlia anomenat Cavagnolo en la segona meitat del segle XIX quan Casimiro Barello Morello va donar un gir de cent vuitanta graus a la seua rutina per convertir-se en pelegrí.
Hi ha decisions que marquen la vida per sempre però, normalment, només afecten a qui les pren. Tanmateix, en ocasions, aquests projectes personals influeixen de forma col.lectiva a molts individus. De fet, ara, quasi, prop de cent cinquanta anys després que aquell jove italià decidís proclamar arreu del món la paraula de Déu és el meu pare qui, amb 83 anys, acompleix la promesa de visitar el lloc on descansa el venerable Casimiro.
Eduard Lorenz, probablement, no compartiria la meua reflexió i asseguraria que l’efecte papallona només necessita d’un gest menut per canviar el curs del cicle de la vida de tothom. Potser, per això, a vegades resulta tan complex prendre decisions perquè en algun lloc al nostre interior hi ha una papallona que es belluga en el moment crític i no ens deixa llançar-nos al vuit sense paracaigudes.
No li va passar això al de Cavagnolo perquè ell tenia una clara predisposició per assolir els seus objectius i una decisió que em recorda aquella frase d’ Einstein: “Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor i l’electricitat, la voluntat”. Casimiro va deixar una empremta ben forta per allà on va passar proclamant les seues creences. Aquests eren els meus pensaments en el camí de tornada a casa mentre conduïa, ara sense cantar, amb el gust al paladar d’un tiramissu regat amb Amaretto, mentre, de nou, eren al cel d’Alcoi els núvols damunt de la serra Mariola.
