Els canvis de govern provoquen sempre reaccions contradictòries entre els ciutadans. Alguns resten indiferents al canvi, més dels que seria desitjable en una societat responsable, altres estan contents, n’hi ha que esperançats i un altre grup està satisfet.
Els governs que surten d’una majoria absoluta donen lloc a pocs equívocs, tenen una línia definida, tot i que sempre hi ha incompliment d’allò que es promet en el programa. Fins i tot fan coses contràries al compromís en un clar engany al votant. Són els casos de mentida a priori, un engany, més habitual del que mana l’ètica. Els responsables del programa saben que prometen allò que no faran. Amb tot, sovint, bé per manca d’experiència, bé per impossibilitat sobrevinguda, hi ha compromisos no complerts.
Tanmateix, quan el govern que surt requereix suports d’altres partits que no entren al govern, les coses acostumen a ser bastant més complicades.
En el nostre sistema parlamentari per sortir president cal tenir més vots a favor que en contra, amb això ja n’hi ha prou. Fins i tot pot haver-hi una majoria que s’abstingui sempre que el sí sigui més gran que el no. Per obtenir un sí o una abstenció, el partit que vol assolir el govern, fa uns pactes. En general, els pactes no es compleixen. Sovint tenen una redacció ambigua i complexa que permet tota mena d’interpretacions, de manera que, davant un tema, un membre del pacte justifica que no ha cedit i l’altre diu que ho ha aconseguit. Naturalment, el majoritari fa el que vol i l’altre calla perquè sabia del cert que no havia pactat res, simplement havia de salvar la cara davant dels seus.
Ser president sense majoria absoluta vol dir que no pots fer tot el que vols, però tens un ampli marge de maniobra. La pràctica demostra que només és important aprovar algun pressupost durant la legislatura. El primer no s’aprova per manca de temps, s’aprova, com es pugui el segon i després a viure de pròrrogues.
El govern ordinari es fa per decret per obviar el Parlament i algunes coses s’aproven amb els que t’han donat els vots o amb algú altre. Gens estrany. La perversió de la democràcia és evident.
El que està clar és que un cop investit un president, les possibilitats de remoure’l si no compleix els pactes d’investidura són mínimes. Poden empipar-lo una mica, però té moltes garanties de continuïtat. Els pactes d’investidura són com la dita: la pedra eixida de la mà, no se sap on va.
Ara vivim el pacte del PSC amb ERC i els Comuns. Salvador Illa és el president. Diu Illa que complirà el que han pactat. Perfecte. Jo trobo que farà la viu-viu. Diuen que complirà la literalitat, una literalitat interpretable de diferents maneres.
De vegades l’oposició desitja que el govern faci les coses malament per desbancar-lo a les eleccions següents. Segurament és humà desitjar el fracàs del rival, però no és correcte quan això perjudica el país. Tothom hauria de voler que el país vagi bé.
Què passarà amb el govern Illa? Em sembla que l’oposició ho té cru. Ho explicaré: el govern Illa no farà content a l’independentisme. Ja ha donat mostres amb alguns nomenaments i algun gest. Tanmateix, els primers moviments han estat ben vistos per “la centralitat” catalana i alguns elements fàctics. No dic poders perquè pocs poders fàctics catalans hi ha, tots són lluny de nosaltres. Recordeu el film “La escopeta nacional”?
El govern actual, de sortida, té un gran avantatge, li han deixat camp per córrer. El govern anterior ha estat un complet desgavell, més pel que no ha fet que pel que ha fet. És difícil fer-ho més malament. Un govern amb molts incompliments. Si mirem els dos eixos que mouen la política catalana, el nacional i el socioeconòmic, cap dels dos sectors pot sentir-se satisfet. Ha estat el govern del “qui dia passa any empeny”. Va ser Goethe el que va dir: l’únic home que no s’equivoca és el que mai fa res.
Crec que el nou govern ho farà diferent. Tinc la impressió que el govern farà coses i s’equivocarà, coses que voldran uns i no en voldran altres. El més interessant políticament és que farà coses que seran contràries a l’esperit, la lletra és volgudament confusa, del pactat i que els que hauran quedat amb un pam de nassos faran mans i mànigues per sortir-se sense fer altra cosa que algun gemec de gat que li trepitgen la cua.
Ja hem vist el cas de l’aeroport de Barcelona. Salvador Illa ha mogut fitxa. Sectors contents i els que li han donat suport queixant-se per no quedar en ridícul. Illa tirarà pel dret i els del pacte no diran res. La societat fàctica li donarà suport.
Jo, independentista, crec que aquest govern en el sector socioeconòmic ho farà prou bé, mentre que està per veure el dany que farà a l’eix independentista.
No dic em fa por que ho faci bé, perquè m’estimo el meu país. Crec que ens ho posarà complicat als independentistes. Caldrà treballar de valent i no fer oposició en allò que convé al país. Convé demostrar que sense la independència no tindrem mai a Europa el lloc que ens correspon i la nostra llengua pot extingir-se.
Diuen que un bon enunciat és la meitat de la solució. Un diagnòstic encertat també. No sé si l’encerto, però no crec ser gaire lluny de la realitat.
