Acabe el dia al meu refugi de la plaça Nàpols i Sicília de València on un Dargeeling amb cítrics em reconcilia amb el mon després d’una jornada prosaica en un dia calorós de novembre ple de tòpics. Christmas is all around i mai millor dit perquè l’estètica dels carrers mostra indicis poc tímids d’una imminent i prematura decoració nadalenca que és fa més evident als aparadors de les botigues.
En aquests dies tan perplexos la vida va i ve massa ràpida mentre els valors es dilueixen entre les presses i l’estrès. Lluny de seguir els preceptes del moviment slow down vivim en una permanent obsessió compulsiva que ens arrossega a l’endemà amb una força brutal. Volem anar per davant de les tronades i, de fet, ja hem superat l’impuls nadalenc dels yankees que il·luminaran l’arbre de Nadal del Rockefeller Center el dos de desembre.
La parafrènia que ens envolta ens dona una falsa percepció de festa amb un intent frustrat de transmetre un esperit de caliu que només és pura façana d’un desig a mig camí entre l’impuls del mercantilisme i les bones intencions. Em pregunte on i quan vam perdre l’essència i els arrels del Nadal. Potser la globalització ens ha donat una espenta per desvirtuar els nostres costums i convertir-los en un brutal i esperpèntic calaix de sastre.
El meu moment Christmas déjà vu el vaig viure a l’aparcament d’un centre comercial farà un parell de setmanes quan estupefacta contemplava en la façana, a plena llum del dia i ofegada de calor, els llums decoratius amb forma d’estels, Santa Claus i, com no, els rens i el trineu. En aquell precís instant em vaig sentir com inserida a un post d’un bloc de motius nadalencs d’aquells que tenen, com a mínim, el mèrit de trobar un motiu, en ocasions de dubtós gust artístic, per escriure cada dia de l’any.
El Nadal és una celebració de convivència familiar i social que queda lluny d’aquest mon prefabricat a la mida del consumidor. Fa temps que segueixo els meus instints i m’escape, en la mesura del possible, d’aquests artificis que no m’agraden gens. Enguany el meu déjà vu preferit serà el dia 25 de desembre quan puga felicitar als meus familiars i amics. Un costum senzill que no s’ha pogut emprar com a moneda de canvi i que, difícilment, podrà ser alterat malgrat el pas del temps.
S’acaba el meu Dargeeling i mentre paladege el darrer glop m’arriba a la boca un tros de taronja amarada amb aquesta deliciosa beguda que amb raó es coneix com el cava dels tes. L’instant és tan plaent que m’és difícil descriure’l i mentre intente trobar les paraules justes per expressar aquesta sensació el so d’una música em fa presagiar l’inici d’una nadala però no és així, ben al contrari, el que escolte és Buon Giorno Principessa de Nicola Piovani.
I m’ha passat quelcom realment curiós perquè al temps que gaudia del te havia començat a fullejar un llibre que m’han recomanat però no un llibre qualsevol sinó una joia pels sentis, un text d’aquells ple d’emoció i de passió que no m’ha deixat indiferent, fins el punt de seduir-me tant, que quasi l’he llegit sencer. Es tracta de Tradicions, usos i costums de l’Alguer de Joan Palomba obra d’ Antoni Huguet. El volum que jo tinc pertany a la Universitat de València i te una dedicatòria manuscrita de l’autor que fou signada en 1996 i, ara be el millor, en Nadal.
Si fos Leire Pajín pensaria que aquesta conjunció de casualitats respon a un esdeveniment històric planetari però com no és així em fa gràcia que la força del destí m’haja dut a escriure del Nadal el dia que he descobert aquest fascinant llibre que parla de l’Alguer mentre escoltava música italiana.
