Torno amb cotxe d’Arenys de Mar. Arribem a mitjans de novembre, i estem en un estiuet de Sant Martí que encara no necessitàvem. Encara no havia fet prou fred per enyorar una mica de sol. Normalment, cada dissabte després del programa de ràdio, enfilo l’autopista i en deu minuts sóc a Mataró, a casa. Però avui no. Avui tranquil•lament baixo la Riera d’Arenys, que bull com a bon dissabte de mercat. Les parades estrenyen les voreres, i els cotxes mal aparcats provoquen el caos circulatori. No passa res, no tinc pressa, és dissabte al migdia.
Girant a la carretera general – aquella que en dèiem “nacional” – sona al cotxe una napolitana esclatant amb el sol de cara. La veu de Beniamino Gigli crepita en una vella gravació com de gramola, just en passar sota el cementiri de la vil•la, allà dalt l’espadat. El trànsit no és massa dens, i el mar brilla calmat. Ben a prop de la carretera hi ha uns pins ben ferms, com aquells que deuria haver-hi abans que es tracés la via i els poblets maresmencs baixessin prop de la costa. Caldes d’Estrac, la Caldetes de l’estiueig s’amaga vergonyosa sota la infausta infraestructura viària que la cobreix, i Sant Vicenç de Montalt, es resigna desfigurat a no ser ja un poblet d’interior.
Ja a Llavaneres, de les napolitanes passem als ritmes surfers dels Beach Boys, que em fan pensar – mig en conya – en aquesta petita Califòrnia nostra. Si no tenim antigues missions ni Beverlly Hills, tenim casetes, palaus i convents, si no hi ha Hollywood, aviat ens acostumarem a veure els cameràmans del nou serial que hi gravaran. No sé pas que som, però amb les nostres peculiaritats, el nostre paisatge i les nostres dèries, som uns catalans a la nostra manera.
L’escena s’acaba amb l’entrada a Mataró: Canyissars al costat de la via,i un tren que tomba cap al nord, mentre uns immigrants feinegen en una feixa prop de la carretera. Reduint, em desvio per davant la vella ermita marinera de Sant Simó. Deixo de pensar en que escriuré, ja sóc a casa.
