Una victòria espúria, guanyar la batalla però no amb prou bon resultat com per a que es guanyi la guerra, acotar el cap i renunciar al somni, al símbol que contenia sobretot, sortir del camp i retrobar-se vençuts, recobrar aquella vella sensació de la dignitat del derrotat.
És trist haver d’admetre-ho, però no sempre fer-ho bonic porta a fer-ho millor, o a fer-ho efectiu. L’especulació i la pura defensa no mereixen premi, però de vegades passa que aquesta gent que troba que el fi justifica els mitjans l’obtenen. I a fer punyetes la lírica.
La remuntada s’ha quedat a mig camí, i el golàs de Piqué, el més rebel, el més valent, quan ja la resistència d’aquella duríssima muralla havia començat a fer emmudir les trompetes de la millor versió de la nostra afecció i els crits del interistes planaven per tot l’estadi, aquell gol que ens salvava la dignitat i ens donava una espurna d’esperança, ha quedat en poc més que en això, en el premi a la bona fe, de consolació per haver-ho provat.
Han vingut a tancar-se, a demostrar-nos com ho havíem d’haver fet quan els vem fer el primer gol al partit d’anada, allò que no sabem fer perquè potser no està a la nostra genètica. Han posat, a manca d’un, dos autobusos basculants davant la porta, han fet un festival de faltes tàctiques; tramposos experts en les pèrdues de temps, han provat fins i tot de jugar a escalfar i provocar la tangana, allò que al Calcio és gairebé un art, i gairebé hem picat en algun moment… i a tot això no hem trobat la manera d’oposar-hi alguna cosa més que deixar-hi la pell, que sí, i, això va així, avui el geni no ha aparegut, malgrat se l’esperava.
Llàstima, eren bonics els plans per a la final. Però consolem-nos: encara queda Lliga, i sempre ens quedarà París (i Roma, és clar, però d’això no en parlaven a Casablanca).
