Tots estem necessitats dels cinc elements de la Carme Cinca i del mar de la Montse Jané:
Aigua, Aire, Terra, Foc, Vida
A vegades entro dins d’una nebulosa de deixament físic i avorriment mental, i navego per aquest món misteriós del mòbil.
Sense saber com, em surt un mot que sembla estrany i el torno a mirar, és póvera, diu art póvera. Ja ho he entès, art pobre. No ho havia sentit mai. Estic lluny de l’art. Però m’hi quedo atrapada.
És un corrent artístic que va passar a Itàlia l’any 1967, i en concret a la ciutat de Torí, on van coincidir uns artistes que, de forma individual, reivindicaven un art antimercantilista.
Els artistes són i fan coses extravagants si no entens el concepte, que deu ser la majoria de vegades. En aquest “art pobre”, els materials han de ser potents i donar energia a l’obra.
Tot seguit miro les imatges i el nom dels artistes. Em sorprèn, i m’aturo davant de La Venus di stracci, de Michelangelo Pistoletto, 1968 (Tate Modern, Londres), la Venus dels draps, i em fa sortir del meu ensopiment, una estàtua d’escaiola, la venus nua encastada a un munt de roba. Aquest home era un visionari!
No em puc esborrar del meu cap una altra imatge, aquesta real, tremenda i tràgica, el més gran abocador de roba del món al desert d’Atacama, al nord de Xile, on tones de roba acumulada, fins i tot amb etiqueta, acabades d’arribar de la Xina o de l’Índia, anirà desfent-se amb la calor del desert, contaminant durant anys i anys… pels teixits artificials, els plàstics i els tints, malmetent les aigües subterrànies i provocant l’efecte hivernacle. I, sense tenir en compte, que abans ja deu haver passat per una explotació laboral i segurament infantil.
El cel del desert d’Atacama és el cel més bonic de la Terra, ja que és el desert més sec i això permet que no hi hagi cap lloc al món on es vegin amb tanta perfecció les estrelles. Paraules de silenci al desert sense aigua, no hi plou, però hi ha uns llacs plans d’aigua turquesa, plens de flamencs i amb les muntanyes emmirallades. I quan menys t’ho penses, sortidors d’aigua bullent que rebenten el sòl de sorra de les dunes.
Carme Cinca, 7 de febrer 2022
AIGUA
El 70% de la superfície de la terra és aigua.
Es relaciona amb el blau, símbol de l’oceà, la tranquil·litat absoluta.
Aquest element està relacionat amb l’habilitat, amb les habilitats toves, el maneig emocional, la introspecció, la pau interior, la meditació, el comportament reflexiu de les persones.
Considerant l’estat de repòs en aquesta època de l’any està relacionat amb l’hivern.
Les persones, en el tema astral xinés, que estan relacionades amb l’element aigua, tenen un temperament agut i intuïtiu, tenen gran capacitat per escoltar i analitzar els altres i estan dotades amb excel·lents talents de comunicació.
El mar… no hi ha cap element que em doni tanta tranquil·litat, serenor, i relaxació total com ell:
Escoltar el suau i musical soroll de les onades quan arriben a la platja, sucar els peus, enfonsant-los a la sorra deixant la petjada fins la propera onada…
Mirar l’horitzó amarant-me del seu blau i entomant l’escalfor del sol a la meva pell.
Però aquesta mateixa aigua, aquest mateix mar, pot portar-nos escenes tristíssimes:
El naufragi i la mort de persones que buscaven una vida nova, i s’hi han quedat per sempre, simplement perquè s’han refiat dels que per quartos els han enviat amb vaixells o pasteres fràgils que no han pogut resistir l’embat del mar. Quan me’l miro també penso que allà s’han quedat les seves il·lusions les seves esperances, en definitiva, els seus somnis.
Montserrat Jané