Si de la llista eterna de títols que es publiquen abans de Sant Jordi hagués de triar l’obra que més m’ha agradat les últimes setmanes, no dubtaria gens. Els meus afectes van de dret a Trens rigorosament vigilats, una novel·la intel·ligent i divertida de l’autor txec Bohumil Hrabal (1914-1997) publicada per primer cop l’any 1965 i que l’editorial Navona recupera ara en una bona traducció al català de Maria García Barris i una pertinent introducció de Monika Zgustová.
El més seductor del llibre: La veu en primera persona de Milos, un jove de 22 anys que treballa al final de la Segona Guerra Mundial en una estació de tren i que es mira els seus companys de feina i el món que el volta amb una mirada innocent i al mateix temps molt fonda. La novel·la, molt breu, d’un centenar de pàgines, que compta, a més, amb una excel·lent adaptació cinematogràfica de l’any 1966, pot agradar a un públic molt ampli: hi ha escenes d’amor i d’atracció sexual, hi ha el drama del conflicte bèl·lic, hi ha les trifulgues del cap d’estació, del factor, de la comtessa… Ah! I això sí, tots aquests ingredients embolicats amb un estil literari perfecte que fan que la segona i la tercera lectura encara es gaudeixi més.
Els amants de la poesia en llengua catalana tenim enguany un regal del tot d’escaient per a nosaltres: la Poesia completa de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Es tracta del tercer títol de la delicada i estimable col·lecció «Imprescindibles» que l’Editorial Barcino ha engegat fa pocs mesos, i que com les darreres edicions del Tirant lo Blanc i La punyalada presenta, al mateix temps, un molt bon acabat formal i una gran ambició intel·lectual a l’hora de preparar els textos. Amb una introducció rigorosa i personal de Pere Antoni Pons, el volum recull els tres llibres de poemes d’aquest autor tan prometedor que tristament va morir de tuberculosi en plena Guerra Civil amb menys de vint-i-cinc anys. Nou poemes (1933), Quadern de sonets (1934) i el pòstum Imitació del foc (1938) enclouen composicions cristal·lines i lluminoses on anar a assaborir la veu del «primer poeta modern de la poesia mallorquina».
Inquiets de Linn Ullmann (1966), traduïda al català per Meritxell Salvany, ha estat el llibre de l’hivern. L’editorial Les Hores ha tingut l’encert de publicar aquest text que reflexiona sobre l’envelliment a partir de la relació d’Ingmar Berman i la seva filla en el moment que el cineasta suec ja estava molt malalt. Tots dos van decidir enregistrar les seves converses de cara a fer-ne un llibre de memòries, el llibre sobre fer-se vell, que en diuen. La malaltia del pare, però, finalment va fer que el projecte quedés inacabat. Anys més tard, Linn Ullmann ha decidit recuperar el material i traçar un exercici textual profund i fragmentari, a mig camí entre la realitat i la ficció, que aborda el record i la vellesa amb molta delicadesa i veritat.
Hi ha novel·les que ja des de la primera frase capturen l’atenció. És el cas d’El final de l’idil·li de Graham Greene (1904-1991) que Viena Edicions acaba de publicar en una traducció al català de Xavier Zambrano. Les primeres línies del text obren un bon interrogant a la ment del lector i són tota una proposta d’estil: «Una història no té començament ni final: arbitràriament un tria l’instant de l’experiència des d’on mirar enrere i des d’on mirar endavant». L’escenari dels fets recorda vagament aquella Viena del contraban retratada a El tercer home: som al Londres devastat per la guerra i per la primera postguerra, l’any 1946, i en l’ambient plujós dels parcs i dels pubs, Greene desplegarà una tensió narrativa inaudita per explicar la història d’un adulteri. És una crònica on hi ha «més odi que no pas amor», com diu el mateix narrador a l’inici de la novel·la, però també, cal dir-ho, un talent literari admirable.
No voldria acabar la meva selecció d’obres per regalar aquesta diada sense fer referència a una traductora catalana de la llengua russa que converteix en una festa de l’idioma tots els textos que toca. És Marta Nin. Em direu que ho té fàcil perquè les obres que els editors li posen a les mans estan signades pels més grans, però precisament per això cal Si l’any passat va fer sonar de manera excelsa uns quants contes de Fiódor Dostoievski, aquest any hi torna amb Lev Tolstoi (1928-1910). Quanta terra necessita una persona, publicat per Comanegra, és un recull de set històries presentades per ordre cronològic de composició, unes petites joies amb molt de diàleg, on podem copsar l’aguda mirada d’un dels millors autors de la literatura universal.
