Em sembla que seria molt absurd discutir sobre si volem que es respiri millor o pitjor en les nostres ciutats, fins i tot seria de rucs pensar si les partícules cancerígenes que desprenen els nostres automòbils ens agraden o no. És un fet provat que les toxines que pul·lulen per les grans urbs són un problema ambiental i de salut important que els governs locals -i no tan locals- han d’ajudar a fer minvar. La qüestió, però, és com fer-ho. En l’Europa de cartró-pedra, la de les decisions lentes, de la burocràcia eterna i dels Dies Mundials pamfletaris és difícil destriar el gra de la palla. De fet, com en totes les qüestions que ens concerneixen, tot recau en l’educació, que és el pilar fonamental i bàsic del progrés d’una societat. Per tant, potser el que ens hauríem de començar a plantejar és si el nostre sistema educatiu és el més adequat o no.
Tornant, però, a la qüestió de la mobilitat a les grans ciutats, és evident que els dies sense cotxes no serveixen per a res, ni tan sols per educar i per sensibilitzar a la ciutadania. Són pura estètica, retòrica passavolant sense cap indici de millora futurible. Per tenir unes ciutats més verdes (maleït oxímoron bonista) cal ser arriscat i apostar per canvis estructurals durant tot l’any. Però això ha d’anar acompanyat amb inversions en tecnologia i abaixar impostos a la creació de riquesa perquè aflorin, per exemple, els cotxes elèctrics. Cal un transport públic o privat de qualitat, calen peatges encara més cars per entrar a les metròpolis i, evidentment, facilitar la mobilitat als vianants i als ciclistes. Però no cal fer ‘zones verdes’ simplement per passejar, badar, ocupar el carrer (quina insensatesa, amb lo bé que s’està a casa o als restaurants!), o meditar mentre comptes coloms. Però què és això? Què us heu pensat que és una ciutat? Una ciutat és el tremp capitalista, és bullici, competitivitat i nervi. També són conflictes, brutícia i perillositats. Barcelona no és la vall de Boí, no sé si m’explico… En què ens voleu convertir la industrial Barcelona? Mentre tenim un món on els estats decimonònics cauen pel seu excés de bulímia, i surt de nou el model de les ciutats-estat que tants beneficis va donar a l’Europa mercadera d’altres temps, ara el govern barceloní ens vol proposar que anem a caçar bolets a les súperilles que volen estendre per la ciutat. Què farem quan la competència ferotge de les grans urbs asiàtiques ens desplaci dels primers llocs del rànquing de ciutats? Les súperilles poden existir per reformular l’economia de la ciutat i millorar la mobilitat, però han d’anar destinades a facilitar un tipus de comerç reinventat, no per ocupar el carrer perquè sí.
El model escandinau que tothom vol copiar en tot, però que ningú fa l’esforç per aplicar-lo ni per entendre’l, començant per la llibertat econòmica que allà tenen i aquí no, també serveix per veure que al nord les ciutats poden combinar millora ambiental amb potència econòmica, sense caure en l’estupidesa del ‘Dia Mundial’ que no serveix per a res. Millorem les ciutats, cuidem el medi, fem grans zones ‘verdes’, però no ens veneu la moto que és per anar-hi a debatre, a jugar a pilota o per prendre el sol, sinó per fer una ciutat més competitiva i atractiva per viure-hi i invertir-hi.
