“Pròxima parada: Sabadell Rambla. Aquest tren finalitza el seu recorregut en aquesta estació”. Durant vuit anys he fet servir aquesta parada, el meu vincle amb ella, però, no és més que una relació estrictament d’usuària; tot i així comprenc la tristor i melancolia que avui viatjava arreu dels vagons. Avui era l’últim trajecte fins aquesta emblemàtica estació. Jo, certament, estic molt contenta perquè ara la nova estació està més a tocar de casa meva, i mira, tu, minutets que podem retallar, que això sempre va bé. Com tants altres dies he agafat el ferrocarril per desplaçar-me cap a la Universitat Autònoma de Barcelona, he trobat seient en un racó de quatre cadires on seien dos senyores i un senyor que mantenien una conversa. Tenia poca bateria al mòbil i m’havia descuidat el meu exemplar de “L’amor fora del mapa” d’en Roc Casagran sobre la tauleta de nit…maleïdes presses… és clar, perquè encara he de córrer cap a l’antiga parada que em queda força lluny. Endinsada en la conversa (ho sé, de molt mala educació), una de les senyores comparava el fet del tancament i la obertura de les dues noves estacions del ferrocarril a Sabadell amb la Diada passada: avançament, nova política, rapidesa… —vull constatar que en aquell moment em va semblar una magnífica metàfora—però la senyora del seu costat, ai! ho va capgirar tot.

[transcripció de la conversa que vaig poder sentir. He respectat al màxim cada una de les paraules emprades però m’he pres la llicència de canviar els noms dels participants per preservar la seva intimitat]

-Que no t’entabanin Maria! Tot això és una estratagema del govern català. En realitat no estem pas a prop d’independitzar-nos. Tot aquest sarau l’han muntat per amagar els “pufos” del Pujol i la seva família i tot aquell merder del 3% i mira el que va fer el senyor Bustos aquí a Sabadell i això que resulta que guanyava cada any el reconeixement d’ajuntament més transparent, imagina, Maria, com seran els altres…

-I els carrers de la ciutat fan pena [intervenció del senyor. He de dir que a dia d’avui, encara no sé del cert quin era el posicionament d’aquest home en la conversa]

-Aquests arguments són els que enarboren des de la dreta més reaccionària, Déu, Pepeta!

-Ai, Marieta meva, què no és cert tot el que estic dient?[la interpel·lada assenteix] Doncs fes-me cas, saben quin és el nostre punt feble i se n’aprofiten. Perquè tu saps que jo sóc catalana d’arrel, cognoms catalans els meus! No hi ha ningú que vulgui més que jo mateixa que la meva Catalunya sigui lliure i amb plens drets però no a qualsevol preu. Ni parlar-ne. No m’agraden les preses de pèl ni em colin tot això de “Espanya ens roba” [exaltació màxima de la senyora que comença a adquirir un to teula preocupant] i tant que ens roba! Però bé que ho aprofiten per embutxacar-se un “tantu” els nostres, els que diuen ser dels nostres, clar, perquè ja se sap que tots aquests són uns poca-vergonyes!

-El que és un poca-vergonya és el ministre que surt dient allò de que ens ha fotut el sistema sanitari i es queda tan ample i “aquí no ha pasado nada”…

-Tot és una “artimanya” política! Aquestes suposades escoltes es van filtrar dos dies abans de les eleccions. Què no ho veus? Tot va de guanyar-se els uns els altres, els vots, com una lluita entre “machitos” a veure qui la té més llarga. Aquests d’ara volen la independència per robar a tort i a dret sense donar cap explicació a l’estat. Només volen un tall de pastís més gros!

-Els independentistes d’ara no són més que uns radicals que ens portaran al caos. Vaig sentir que volien viure en comunes i amor lliure i no sé quines bajanades més. Són uns hippies descontrolats i ja vam tenir prou del moviment hippie. Què no veieu com van vestits? [Segona intervenció del senyor]

-Aquests són uns aprofitats i vividors que volen ocupar cases de la pobra gent que paguem els nostres impostos. Aquests sí que roben! Mira el que li van fer el pobre Ramonet al pis aquell dels seus pares. Destrossat, brut…pobre home [tira el cap endarrere, fent que no amb el cap].

-Pepeta, s’ha de lluitar perquè tothom tingui un lloc per viure. Un habitatge digne.

-Doncs que treballin, coi! Nosaltres hem treballat molt per tenir el que tenim ara. Uns dropos és el que són aquests!

– Els contractes d’ara són una indecència. La joventut marxa perquè no por viure dignament. Per no parlar dels contractes a dones que són una autèntica vergonya, i si la dona en qüestió a sobre és mare no vulgueu saber. S’ha de regularitzar aquesta situació. I els immigrants què? contractats de manera il·legal per quatre rals: intolerable! Condicions laborals que escanyen el jovent i martiritzen els majors de 40 anys…tant que havien lluitat els pares, nosaltres mateixos…per millorar això i s’anat tot a norris. No podem continuar així. Ens cal un nou pla laboral i el que Espanya proposa és de riure! No m’estranya que vulguin independitzar-se! [Tercera –i bastant sorprenent comparada amb les anteriors— intervenció del senyor].

– Aquest s’apunten al “carru”.[Arribem a l’última estació] Haveu vist això que han fet amb el ferrocarril? Una mentida. Enganyats durant anys! Dues estacions noves? On són? Mentides d’aquest del “maquenín”(per màrqueting) o com es digui. Res de dues noves. Les dues que teníem però amb noms diferents i un rentat de carona. I tot el que ha costat aquesta immensa obra què? Qui ho ha pagat? Aquí! Els de sempre!

[els tres personatges baixen]

-Sabeu que penso jo? Que les estacions les han millorat, les han fet més accessibles, les han eixamplat, de fet, és com ha passat amb tota aquesta història de l’independentisme i el procés. Us en recordeu? Érem quatre gats els que cridàvem “independència” doncs bé, ara s’ha eixamplat el gruix de la societat que vol independència, com les andanes. Jo crec que la gent s’ha adonat que cal una consciència conjunta i solidària i aquest procés ho és, transversal, desinteressat políticament, compromès socialment. Cal una renovació i han calgut anys d’esforç. Potser no és la independència aquesta de sentiment que tu sents, Pepeta, però al cap i a la fi tots volem el mateix.

-Ai! Maria, tant de bo tinguis raó i la pròxima parada sigui la independència de Catalunya i no haguem d’esperar tants anys com les estacions d’aquest ditxòs ferrocarril. Per cert, l’estació de Sabadell Nord per quan?…

[No vaig continuar la conversa perquè prenia la direcció contrària. Em vaig allunyar pensant que encara em queden uns anys sentint allò de “Aquest tren finalitza el seu recorregut en aquesta estació” abans de que s’obri l’estació de Sabadell Nord. Fins llavors, continuaré a peu fins a casa…esperant que passi el nou tren].