Em demanen que faci un parell de pinzellades sobre el funcionament de les coalicions a Alemanya, ara que a casa nostra la coalició governamental va aquí caic aquí m’aixeco. I que esbossi què caldria perquè a Catalunya les coalicions rutllessin millor. Com comprendreu, només puc donar l’opinió del que s’ho mira des del carrer sense conèixer les interioritats, encara que aquestes no ho són gaire temps, perquè aquí també sempre hi ha qui fa declaracions que ho airegen tot.
A nivell federal, mai no hi ha hagut un partit amb majoria absoluta. Sempre han estat precises coalicions. Durant dècades van ser els liberals del FDP els que van garantir la governabilitat aliant-se primer amb el CDU/CSU i després (amb Willy Brandt) amb l’SPD. Quan CDU/CSU i SPD, obligats per l’aritmètica parlamentària, que no donava altra sortida, han hagut de fer coalició (com actualment), se n’ha dit “gran coalició” perquè la suma dels dos junts donava una majoria amplíssima. La darrera vegada aquesta majoria ja va ser més modesta. I les actuals enquestes, amb una baixada forta dels tres partits, indiquen que els temps d’aquesta “gran coalició” s’han acabat, ja que l’SPD, de ser el segon en vots estimats, ha passat al cinquè lloc i són els Verds els que ara farien possible la governabilitat. Però ja es veurà d’aquí tres anys si el successor de Merkel pot formar llavors govern o no.
En primer lloc, aclarim, per a qui no ho sàpiga, què és això del CDU/CSU. No és cap federació de partits, sinó que són dos partits democristians independents l’un de l’altre. El CSU a l’àmbit de Baviera i el CDU a la resta d’Alemanya. El seu lligam consisteix a formar una sola fracció al parlament federal, al Bundestag. EL CSU sempre ha estat una mica més dretà que el CDU, sobretot des que Merkel ha fet derivar el CDU tant cap a l’esquerra que de vegades gairebé no es diferencia de l’SPD. El CSU (gràcies al seu bon treball, que ha modernitzat Baviera, passant-la d’una regió agrícola a una amb indústries capdavanteres) ha governat gairebé ininterrompudament amb majoria absoluta a Baviera, i ara que l’ha perduda s’ho mira com una catàstrofe, encara que el seu 37 % ja el voldrien molts partits a tot arreu.
Un parell de vegades –una fa molts anys, en els temps d’Adenauer (CDU) i de Strauss (CSU), i l’altra darrerament per la política d’immigració de Merkel– les diferències dels dos partits sobre la política a seguir han fet sortir veus que propugnaven que el CSU trenqués la unió a la fracció del parlament federal i s’escampés a tot Alemanya, cosa que hauria fet que el CDU també “envaís” Baviera. Però al final tot queda en foc d’encenalls, perquè totes dues formacions saben que es necessiten l’una a l’altra per poder seguir formant governs federals.
Com funcionen les coalicions tant en l’àmbit federal com en la majoria dels estats (lands), on són més la regla que l’excepció? En més o menys grau, d’estires-i-arronses n’hi ha sovint. Però també depèn del tarannà de quines persones són al davant dels partits, de la seva habilitat d’unir voluntats i no pas de fer imposicions. Sobretot, però (i aquest és el principi bàsic que fa funcionar aquesta cultura de coalicions), hi ha una voluntat majoritària de posar els interessos del país pel damunt dels del partit. El servei als interessos generals de la població és una part essencial de la tradició bàsica alemanya. No tothom pensa així, és clar. D’egoistes n’hi ha a tot arreu. Però aquesta tendència generalitzada a la classe política alemanya fa que, per regla general, les coalicions funcionin i arribin al final de les legislatures corresponents.
Aquesta manera de pensar que, a més, és exigida pels electors, faria impossible que aquí a Alemanya partits com un PP, amb la seva gran càrrega de corrupció, tornessin a aixecar el cap. Molt sovint, veient com actuen els polítics catalans capdavanters i com ho fan els espanyols, penso sempre que els catalans encaixarien a qualsevol parlament i govern alemanys, mentre que els espanyols de vegades no servirien ni per a porters dels ministeris.
I doncs, què caldria per tal que a casa nostra les coalicions funcionessin millor? Difícil pregunta. Per descomptat, una mentalitat de trobar sempre el compromís que permeti seguir endavant; que aquest compromís tingui més en compte l’interès general que el del propi partit. I, sobretot, tractar-se amb gran respecte mutu. No és pas res de nou ni que no es digui cada dos per tres. Però això, crec jo, és més fàcil d’aconseguir en un país que ha aconseguit un nivell excepcional de funcionament de la democràcia que no pas en un Estat com l’espanyol del qual, ens agradi o no, encara seguim formant part i on accions i actituds democràtiques poden costar presó o exili.
Jo crec que en una república catalana la política actuaria i es desenvoluparia de forma molt semblant a com passa a Alemanya. Però fins que arribi el nostre “dia D” pot passar que seguim fent com a una proverbial processó del sud d’Alemanya: dues passes endavant i una endarrere. Ara bé, que fins i tot els fidels que van a aquesta processó acaben arribant a lloc. No ho oblidem.
