Ni que no es pugui dir blat que no sigui al sac i encara ben lligat, deixeu-me partir de la base de que aquest diumenge l’independentisme guanyarà al parlament català prous escons com per posar fil a l’agulla i engegar el full de ruta que hi ha preparat. L’èxit indiscutible de la Via Lliure a la Meridiana i el seu ressò a l’estranger inciten a un clar optimisme. Però hem de tenir clar que fins i tot llavors -o potser precisament llavors- el poble haurà d’estar més que mai al costat de la gent que hagi elegit, i que tothom ha d’estar preparat per contrarrestar qualsevol animalada que encara es puguin empescar a Madrid. Però això ja fa temps que és més clar que l’aigua.
Què passa, però, amb Europa? Quina és la reacció (o les diferents reaccions) que en podem esperar? En el moment que la majoria parlamentària al parc de la Ciutadella faci el pas decisiu endavant i posi en coneixement de les institucions europees que Catalunya comença el període de separació d’Espanya i que vol negociar amb Europa la seva permanència a la UE, s’haurà acabat per Brusel·les i per totes les cancelleries la comoditat de rentar-se les mans dient que és un problema intern espanyol. L’incòmode furuncle s’haurà rebentat i no podrà seguir sent ignorat.
Ara bé: els catalans no truquem a la porta europea en moments idíl·lics (si és que aquests han existit mai). De problemes que porten de cap tots els estats membres de la UE i fins els que no en són, n’hi ha un grapat. per citar només els principals: la crisi financera general agreujada pel desastre grec, la migració massiva des de l’Àfrica, el Mitjà Orient i els Balcans, i al conflicte ruso-ucraïnès. I en uns moments que tots els homes d’estat i tots els governs no saben per on tapar forats, sortim els catalans com uns Astèrix i Obèlix mediterranis que diuen “són bojos aquests espanyols”, i els hi posem al damunt de la taula un altre farcell de problemes. Mirant-ho així, a primera vista hom diria que la reacció més probable es la d’enuig, que se’ns girin d’esquena i vulguin espolsar-se d’aguna manera les noves puces del damunt Això és probablement el que esperen i desitgen a Madrid. però les coses no són tan senzilles. I no parlo sols de tots els arguments fàctics que han exposat tots els experts en dret comunitari, la majoria dels quals juguen a favor de Catalunya.
Se sap des de fa mesos que molts governs europeus estan (naturalment “off-the-record”) molt enfadats amb Madrid (o almenys molt amoïnats) i no comprenen la immobilitat i la posició totalment negativa del govern espanyol a voler negociar amb Catalunya, un sentiment que encara ha crescut amb la comparació que s’ha pogut fer amb el capteniment britànic envers Escòcia. Aquest enuig motiva que molts donin la culpa del conflicte clarament a Madrid i que creguin que una actuació més sensata del govern espanyol els hi hauria estalviat de tenir ara aquesta toia al damunt de la taula. A partir del dia 28 els polítics hauran de sospesar què és el que ofereixen Espanya i Catalunya cadascú per la seva banda. I es trobaran amb un fet ben concret: Catalunya ofereix solucions pragmátiques, detallades i pensades racionalment. Espanya, si hem de jutjar-ho pels antecedents, només argumentarà sense cap predisposició a reconèixer la realitat i proposant un “más de lo mismo” potser oferint algunes engrunetes més als catalans, l’eterna pastanaga davant del nas, que després tornen a ficar al seu rebost. I els catalans direm que la majoria de nosaltres vol la independència, que de les prometences espanyoles no ens en fiem ni mica perquè som gats escaldats i socarrimats. I que aquesta base de negociació ja va quedar obsoleta fa anys.
Allò que no voldrà la política europea será arrosegar temps i temps un problema no solucionat, dins del seu territori. La meva modesta opinió és que el pragmatisme inclinarà la balança cap a la solució que menys perjudiqui els interessos dels estats membres, i la que en conjunt presenti més avantatges per la Unió. I en aquest cas crec que els catalans tenim els millors trumfos a les mans. No oblidem que Espanya està endeutada amb la UE i que els catalans ens negarem a pagar cap part proporcional si Espanya fa el repatani. Aquest és un dels diversos factors que potser faran moure Europa una mica més de pressa cap a la solució de la “ampliació interna” que molts consideren la millor, o fins i tot l’única manera de dur aquest conflicte a bon fi per tots plegats. Dient-ho d’una manera més estripada: Europa dirà a Espanya: “Us ho heu buscat vosaltres. Ara no ens vingueu amb ploramiques”, la UE negociarà amb Catalunya ell que s’hagi de negociar i girarà full per dedicar-se als problemes més greus, però amb Catalunya dins de la cleda.
Mirem-nos-ho ara des d’una altra banda. Els sobiranistes han dit ben clar que si Espanya es nega a negociar, si fins i tot fa algun pas per intervenir a Catalunya, suspenent, anul·lant o fins i tot empresonant, es faria la DUI immediatament. Molts diuen que aquesta seria la posició que més dificultaria el reconeixement internacional. És això, però, cert? El treball de la Generalitat explicant a fora el com i el perquè del procés nacional comença a donar fruits. Extraoficialment hi ha cada vegada més comprensió per Catalunya, i la volta al món de les imatges de la darrera Diada han tornat a refermar el que vol el nostre poble. Em puc imaginar perfectament que tots els països que han tractat oficialment el cas català als seus Parlaments o altres instàncies governamentals, serien els primers a reconéixer la República de Catalunya: Dinamarca, Irlanda, els països bàltics, i potser fins i tot Uruguai i Paraguai. Altres països petits i mitjans de gran nivell democràtic, una vegada altres haguessin fet el primer pas, crec que s’hi afegirien: els escandinaus, Croàcia i Eslovènia, etc. Els grans països europeus seríen potser els darrers a fer-ho, primer els més pragmátics, Alemanya, Gran Bretanya i Polònia; més tard els que tenen cua de palla com Itàlia i França. Malgrat totes les barreres que Madrid volgués oposar-hi el degotall seria imparable.
En resum, analitzant la possible reacció europea després de les eleccions i de la declaració solemne que faci el nou Parlament, tornem a la conclusió de sempre: TOT DEPÈN DE NOSALTRES. Segons quina música toquem, els europeus ballaran d’una manera o d’una altra. Però si som prous que toquem la mateixa tonada, ens deixaran entrar (o millor dit, quedar-nos) al cercle de la seva sardana. I els despitats, desorientats (i diguem-ho clar, ineptes) polítics carpeto-vetònics es quedaran amb un pam de nas i amb la desagradable tasca d’haver d’explicar al seu poble què és el que han fet més que malament.
I una proposta: el cap d’Estat del primer país que ens reconegui hauria de ser l’invitat d’honor especial a les festes que es facin quan es proclami la independència. Però tan lluny encara no hi som. Ara toca omplir les urnes el diumenge amb els vots de tots els que voldrien una Catalunya millor.
I com que escric aquestes línies bastants dies abans , no vull oblidar-me pas de la possibilitat que, quan surtin al MD, des de Madrid ja hagin començat a abocar la brossa de les seves calúmnies sobre els nostres polítics capdavanters. Ja sabeu: més corrupció, més comptes a Suïssa, més malversació del diner públic, i fins i tot potser vendes il·legals d’armament, abús de menors i altres “perles” per l’estil. No ens en creiem ni una! D’un Estat que manipula com vol els òrgans judicials, que fa ús de la mentida i de la tergiversació sempre que pot, qui seria tan babau de fer-ne cas? Jo no, i vostè tampoc, oi?
