A 38 dies de les municipals, no resulta gens estrany que apareguin declaracions d’intencions que no semblen pas gaire normals. O potser sí. Al capdavall ara els morosos no són pas assetjats pels cobradors del frac sinó per cobradors vestits de torero. L’altre dia n’hi havia un que anava amunt i avall del Passeig de Mar, ben cofoi, ell, amb el portafolis fent joc amb la disfressa. Com aquest exemple de declaració d’intencions que deia. Suport als joves emprenedors a través d’un viver d’empreses municipals que no se sap ni que existeixin. D’altra banda, si no ets jove, el que s’hi entén és que et fotis. Igual que aquest altre suport, tot són suports, per ajudar-los, els joves, a accedir a habitatges de protecció oficial, sobretot ben oficials i ben protegits. O la voluntat expressada d’arranjar el litoral perquè, també els joves, puguin gaudir de córrer (sic) amunt i avall de les nostres platges i rials. Quin gran goig, i quina joia quan els germans s’estimen! Tot un programa i tot un projecte, sí senyor. Fantàstic. Si grates un poc, però, al dessota ¿què hi ha? Sobretot no féssim pas figa. És ben bé que, per estalviar-nos tanta normalitat, caldria no ser contemporanis, però això no sé com se fa. La setmana passada vaig haver de canviar la rentadora i ara mateix m’acaben de portar el nou microones. I, per acabar-ho d’adobar, aquest ordinador té ja els dies comptats. Com si tot fes joc amb la disfressa.
