“Federalisme”, “federal”… Aquestes paraules tenen un gran prestigi a casa nostra. Durant molt de temps es veien com una solució a l’encaix català amb Espanya, i molts encara hi somnien. Un dels darrers exemples ens els va donar no fa gaire temps en José Montilla tornant a cantar-ne les excel·lències. Però la majoria dels que en parlen no sembla que tinguin clar en quines condicions és possible i aconsellable una solució federal i en quines no.
Per això entre les propostes sobre “el país que volem” i sobre la nostra futura constitució, n’hi ha més d’una que demana per Catalunya “una república federal”, “un estat modern i federal”. La paraula “federal” sembla que enlluerna molta gent que està tipa de viure en un estat d’ideari absolutament centralista malgrat la disfressa de les relatives autonomies. Aplicar-ho, però, en el context català revela més d’un malentés.
Hi ha estats que s’anomenen federals però que no passen de ser estats centralistes amb una descentralització administrativa sovint molt limitada. Són p.e. els casos de Rússia, Brasil, Mèxic o Veneçuela. Una autèntica federació és aquella que es forma no des de dalt, partint un estat en diversos territoris federalitzats, sinó des de baix, de manera que estats prèviament sobirans cedeixen a un centre federal part de les seves competències. És la manera com es van formar els dos exemples més clars d’estat federal: els Estats Units i Suïssa (aquesta darrera és un estat federal encara que s’anomeni “confederació helvètica”). Una federació autèntica a Espanya hauria tingut sentit partint de les quatre nacions que en formen part. El primer pas hauria hagut de ser el reconeixement de cada nació com a estat sobirà -amb constitució pròpia- i el segon pas que aquests estats sobirans cedissin a un govern federal comú les competències que creguessin oportunes. No cal dir que aquest federalisme autèntic està molt lluny del descafeïnat que prediquen el PSOE i el PSC.
A Catalunya, però, que és una sola nació, com s’hauria d’implantar un sistema federal? Volem proclamar un estat independent de les terres de L’Ebre. un de Bages-Osona, un del Gironès-Empordà, etc. tots amb les seves contitucions i els seus parlaments i que aquesta llavors cedissin a la Generalitat les competències que volguéssin? Seria absurd.
Prescindim, doncs, de la captivadora paraula “federalisme” i anem a allò que (segons el meu parer) vol dir en realitat la bona gent que el propugna, que és una descentralització a la mida del nostre petit país, que es basi en el principi de subsidiarietat, és a dir que tot es decideixi tan a prop del ciutadà com sigui possible. D’allò que els municipis puguin fer no cal que se n’encarreguin les comarques o les vegueries. Del que puguin fer aquestes no cal que se n’encarregui la Generalitat. Aquesta només ha de posar a tot plegat un marc legal lògic i que sigui acceptat per la gent.
Aquest sistema, però, comporta que cada nivell administratiu tingui assignada una part dels ingressos de l’estat que li faci possible de complir amb les competències que tingui assignades. No s’hi val, per exemple, que la Generalitat traspassi competències als municipis sesne dotar-los dels mitjans necessaris per fer-ho.
Aquest és un model adequat per Catalunya i no cal que li posem etiquetes inexactes. És un estat unitari amb un grau eficient de descentralització administrativa i que ha de funcionar sense estructures inflades innecessàries.
I com que una altra de les propostes que troba molta acceptació, és la de ratificar la constitució cada 30 anys, o de canviar-la si hom ho creu adient, aquest estat descentralitzat podria adaptar-se a les necessitats de cada època, sense grans rebomboris i dins d’un sistema legal establert.
En definitiva, doncs, el federalisme era, des de Valentí Almirall, el projecte català més clar per un encaix amb Espanya. En el moment que aquest encaix ja no calgui, el federalisme autèntic tampoc no ens cal. Una altra història molt diferent és que la solució federal fos la indicada en el cas que els països de llengua catalana s’unissin en un sol estat. Però això, avui per avui, només és una visió utòpica que no depèn dels catalans del principat.
