Massa vegades hem donat per fet que en realitat no som com ens pensem ser sinó que som com ens veuen els altres. Els altres, el Govern posem per cas, potser ens veu com uns imbècils i en alguns casos no dic que no vagi sobrat de raó. Però no pas en tots ni en la majoria. No som imbècils i és fotut veure com et menystenen i et menyspreen, talment fossis una mercaderia. És molt gros mercadejar amb persones. I encara és més gros si es tracta de persones que són metges i professors. O jutges, posem per cas. Et sents, et fan sentir, imbècil (un feble mental, un estúpid, un toix, un esmussat). Potser la nostra aparença externa enganya i ara aquesta aparença externa, que fa que el govern ens vegi com a imbécils, no té res a veure amb el que passa realment al nostre món interior. Un món interior que fa que a poc a poc l’ànima es vagi despreocupant de la feina i que acabem fent-la com uns autòmates. Sense sentiment. Total, perquè et facin sentir gairebé com una nosa! ¿Què hi fotem a Espanya?, pregunta al seu Govern un que se sent com un destorb. Això, ser encara a Espanya, sí que és fer l’imbècil. O ser-ho.
