Ja ha passat una setmana des de la inhabilitació de Baltasar Garzón per part del Tribunal Suprem i, amb tanta celebració, fins ara no he tingut temps d’escriure’n alguna cosa. Garzón és aquell jutge que ordenava tortures, tancava diaris i redimia el món. Però sobretot ha estat un polític frustrat amb una vanitat que li ha impedit estimar-se res i unes ànsies de poder que no han de correspondre al Poder Judicial. Espanya és diferent, és cert, i el nostre superheroi ha tingut la sort i la desgràcia d’encarnar els seus valors més alts.

És evident que al Tribunal Suprem eren molts els qui tenien ganes de veure Garzón fora de la carrera judicial. Fins i tot podríem admetre que aquestes ganes venien de la insistència del superjutge d’investigar els crims del franquisme. Però Garzón, tan intel·ligent que semblava, els ho ha posat en safata: en un suposat Estat de Dret, impedir el dret de defensa d’uns acusats és gairebé tan greu com no voler recuperar la memòria. Escoltar les converses que els imputats (que, per cert, ja estan en règim de presó preventiva) mantenen amb els seus advocats viola totes les garanties d’un judici just. Tractant-se d’un dret fonamental com aquest, el Tribunal Suprem encara s’ha quedat curt a l’hora de fixar la pena associada al delicte de prevaricació: el Codi Penal preveu una inhabilitació d’entre 10 i 20 anys, i al nostre heroi només li n’han caigut 11. Ja pot estar ben agraït.

Garzón ha perdut per sempre l’oportunitat de redactar aquelles interlocutòries tan creatives que el caracteritzaven. D’altra banda, però, el Tribunal Suprem s’ha vist obligat a treballar una mica. En la sentència que condemnava Garzón, els senyors del Suprem es van molestar a citar jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, avançant-li així la feina. No fos cas que aquest Tribunal, al qual el condemnat podrà recórrer (i pel qual, casualitats de la vida, ja va ser condemnat arran de les tortures a independentistes), hagi de perdre gaire el temps remenant la seva pròpia jurisprudència. I mirin, si inhabilitar Garzón ha de servir perquè el Tribunal Suprem prengui en consideració els drets humans que sempre ha tendit a menystenir, benvinguda sigui la inhabilitació. Llàstima que aquesta nova línia només hagi de servir per això.

Quatre dies després de la sentència, l’ONU demanava a Espanya que revoqués la Llei d’Aministia per investigar els crims del franquisme. Alguns de seguida van creure que l’admirada organització clamava contra el Tribunal Suprem. Però era just al contrari: amb aquestes declaracions, l’ONU donava arguments a favor d’una nova sentència condemnatòria perquè reconeixia que, sense derogar la llei d’Amnistia, investigar els crims del franquisme era prevaricar. Agradi o no, la llei d’Amnistia val per a vencedors i vençuts. Aquesta Transició tan modèl·lica que va permetre que Fraga morís com un demòcrata més també té aquestes coses. I Garzón va comprar aquesta moto encantat.