La tramuntana, envoltant i seductora, m’arrossega on era i, aquí, sóc, de nou, entre vosaltres. Potser, fou, també, el vent tramuntanal qui em dugué a Algemesí a presenciar una de les joies de la cultura valenciana: la processó de la Mare de Déu de la Salut. Feia tant temps que volia anar, però sempre sorgia algun imprevist que, malauradament, m’obligava a ajornar una vegada i altra el meu desig de veure la representació de la Muixeranga. Enguany malgrat tenir una agenda massa plena vaig decidir que no podia deixar passar més temps i després d’una jornada laboral trepidant vaig posar rumb cap a la terreta de Bernat*.
Aquell dia o, millor dit, aquella nit de principis de setembre la sensació de derrota que una sent en acabar el treball va sofrir una mena de reciclatge espiritual i anímic que em va fer renàixer com l’au Fènix i això em va tornar la frescor emocional del matí i unes ganes renovades de viure intensament les darreres hores del dia i les primeres de la matinada. No recuperava aquest impuls des de que treballava a Europa Press on el porter de l’edifici, quan marxava a casa, en compte de dir-me adéu, em deia: Pepa, ara comença la vida!. Jo l’acomiadava amb el dibuix als meus llavis d’un somriure de dolça complicitat. Era un home alt i espigat amb el cabell blanc i, sobre tot, elegant en les formes i les maneres. I quanta raó tenia!.
Amb aquesta predisposició deixava el Cap i Casal, la comarca de l’Horta i entre els llums de les ciutats m’endinsava al mateix cor de La Ribera Alta envoltada per camps de tarongers i palmeres. És fàcil d’entendre perquè Blasco Ibáñez li va posar “Entre naranjos” a la seua novel·la ambientada a Alzira. Arribe a Algemesí passades les onze de la nit però sense pressa, la processó dura unes set hores, conec la ruta perquè l’he vist a Sant Google Maps i el major repte del moment és gaudir de cada instant. La nit és agradable i convida a passejar. Als carrers es succeeixen les taules plenes de gent que després de sopar gaudeix d’una bona conversa i, també, els qui estan asseguts a la porta de casa a la fresca en un intent de recuperar els darrers moments de l’estiu.
A mesura que m’acoste a l’església de Sant Jaume la percepció de festa gran està present en cada racó del poble fins que un cop a la plaça aquesta impressió es confirma davant l’evidència estètica de la posada en escena d’un espai que en unes hores serà el testimoni de l’apoteosi final. Gire per la darrera cantonada abans d’arribar i es comença a vore la blancor de la llum entre les ombres de la nit. A la plaça la il·luminació és espectacular. Contemple les façanes dels edificis que tantes vegades he vist a la llum del sol i al desviar la mirada cap al cel el resplendor fa difícil observar els estels i la lluna. És el moment d’anar cercant un lloc per vore passar la processó i em deixe dur cap l’antic Camí Reial on es troba la casa de la beata Josefa Naval Girbés, coneguda carinyosament a la comarca com la senyora Pepa.
És un carrer estret i antic amb unes portalades precioses, ben conservades i, en especial, per a un dia com aquest, arreglades amb plantes i amb teixits de ganxet i de fil que li donen un to esplèndid a les balconades. Els fanals amb una disposició exquisida fan lluir més, si cap, el conjunt arquitectònic. Els veïns del poble i els visitants comencen a agafar lloc en les menudes voreres perquè, al fons, el soroll de la música i els aplaudiments, deixen presagiar que la processó tardarà poc en aparèixer. No és gens complicat interaccionar amb la gent, son persones planeres i acollidores, que des del minut u t’integren al grup i, sense adonar-te’n, formes part d’un tot improvisat.
Els muixerangers ja son ací davant meu, a tan curta distància, que si volguera marxar del lloc tindria que cercar els escassos buits interpersonals que el reduït espai del carrer permet generar. De sobte, s’agrupen i fan créixer la torre humana al compàs del so de la dolçaina i del tabalet que interpreta la Muixeranga. En segons aquests homes i dones, valencians i valencianes, han recuperat tres-cents anys d’història i de tradició que, gràcies al seu esforç i afany, fan any rere any que aquesta herència dels nostres ancestres es mantinga viva.
No puc descriure en paraules l’emoció del moment i quan pensava que ja havia assolit el meu desig a la cantonada del carrer s’escolta de nou la Muixeranga i, encara bocabadada i trasbalsada pel que havia acabat de viure, veig com s’estaven alçant dos torres humanes uns metres més enrere. I als pocs segons a la cantonada contrària els acords de la Muixeranga, de nou, tornaven a donar pas a la gestació d’una torre entre els aplaudiments i el calor dels qui als voltants gaudíem de tan excels espectacle.
I això no havia fet més que començar perquè darrere dels muixarangers vingueren els balls dels Bastonets, la representació de la Carxofa, els Arquets, les Pastoretes, les Llauradores, els Tornejants i un cor de personatges bíblics que precedia a la imatge de la Mare de Déu. Tots repetien a cada tros de carrer les representacions. Seduïda per tanta bellesa els vaig seguir a un lloc més ample i la seqüència visual de les exhibicions amb la barreja acústica de les músiques fou com un viatge al mon del plaer intens i barroc.
*Terreta de Bernat: expressió valenciana que significa tornar a casa.
Vídeo La Muixeranga d’Algemesí
