Barack Obama ha donat aquesta setmana una nova mostra de la profunda diferència de to entre la seva política exterior i la de l’era Bush. Amb el pacte amb Rússia, ens deia l’Antoni Bassas parlant per boca de tants altres, Obama ha acabat amb l’unilateralisme del seu predecessor per abraçar el multilateralisme, que sembla ser la manera de fer política que tenim els europeus i que, casualitat o no, també sembla ser la bona manera de fer política. L’equívoc de la comparació es feia evident en la mateixa crònica de Bassas, on no s’oblidaven les obligades referències a Polònia o la República Txeca, damnificats de manera ara inexplicable per l’abandó del solipcisme nord-americà. Però l’equívoc es fa també evident sense necessitat de Bassas ni de cròniques. Si mai l’unilateralisme va ser un qualificatiu adequat per definir una política real, és ja molt més del que cap potència sembla poder permetre’s. És molt més, evidentment, del que els Estats Units del President W. Bush, que van necessitar d’aliats com Aznar o Blair per omplir la foto a les Azores, es van poder permetre. Tots els estats necessiten aliats, més o menys explícits, en política exterior, de tal manera que la principal diferència entre la política exterior de Bush i la d’Obama no és l’asbència o la presència d’aliats en l’escena internacional, sinó quins eren i quins són aquests aliats. Apropant-se a Rússia, l’administració Obama s’allunya inevitablement dels països d’Europa de l’Est, víctimes constants de les amenaces, xantatges i invasions del Kremlin. No és l’existència de les aliances, sinó la bondat dels aliats i de les polítiques que promouen el què hauria de començar a ser jutjat de l’administració Obama.
