De vegades trobem petits tresors amagats entre la ferralla o les andròmines inútils. Enmig del desori de les xarxes socials, he trobat una petita joia per il·lustrar un article potser també inútil perquè no aportarà res que ja no s’hagi dit sobre el tema que vol tractar. Si més no, la imatge servirà per començar a explicar-ho d’una manera diferent.
La pintura plasma amb gran realisme una escena que transcorre dins una llar modesta però confortable. Totes les mirades es dirigeixen cap a un nen que, a jutjar pel seu abric i l’alegria del gos, acaba d’arribar a casa al final d’un dia tan fred com trist. Sembla, però, que la seua presència no és cap motiu d’alegria per als altres personatges. La mare l’observa amb decepció, mentre el germà petit li dirigeix una mirada burleta. Una mica allunyada, la germana gran li recrimina un cop més el seu suposat mal comportament amb una ganyota de severitat. El nen, disgustat i plorós, sosté encara la maleta dels llibres. Ara ja podem revelar el títol d’aquest quadre que el pintor rus Reshetnikov va pintar a mitjans del segle passat: Males notes un altre cop.
Ignorem si la intenció de l’obra era mostrar que el fracàs escolar mereixia un càstig, o si pel contrari volia despertar la crítica envers un sistema rígid i excloent, que també mereixia una mala nota. Vull decantar-me per la segona opció. Els qui acumulem més calendaris al calaix, tenim clar que aquest sistema era el que va ser beneït i acceptat durant dècades, també en la nostra societat. Suspendre mereixia rebre un càstig, i qui tenia dificultats per aprendre era relegat als darrers llocs de la classe. Estava clar que calia un projecte educatiu innovador que donés el tomb a la situació, que no hi ha res que mereixi més temps, reflexió, replantejament i inversió que l’educació dels infants.
Els qui a més de col·leccionar calendaris ens hem dedicat també a la docència, hem experimentat diverses i necessàries reformes educatives, benvingudes o no, destinades a replantejar mètodes pedagògics i millorar uns resultats poc satisfactoris. Però ja sabem que el problema del món en general és la distància abismal que hi ha entre la teoria i la pràctica. L’escola lliure i activa (concepte teòric) acabarà en un activisme absurd i gairebé caòtic; educar en llibertat podrà portar a renunciar a una autoritat inqüestionable; aprendre per projectes i organitzar el currículum en competències bàsiques pot posar en perill la concreció d’un bagatge cultural personal imprescindible per fer front a futurs aprenentatges.
Però no han estat els dissenys teòrics dels experts –ni tan sols la repudiada ESO– el que ens ha anat posant a la cua de l’informe que té nom de monument turístic. I si en una època de sabata i espardenya s’obtenien millors resultats que ara, està clar que no tenim dret a donar les culpes a la falta de recursos. Ni a la desmotivació de l’alumnat ni a la falta de reconeixement social dels docents, que aquesta cantarella ja està desfasada. Hem obviat fortaleses de l’ensenyament tradicional que sempre han funcionat i pel camí de l’aplicació de la teoria s’han deixat de banda eines fonamentals per a l’adquisició dels coneixements, com els hàbits de treball (aquí hi inclourem les tècniques d’estudi), memòria, disciplina!, mecanització i repetició, autonomia, exigència i esforç personal. En definitiva, gairebé s’han exclòs de l’aula la paciència, la capacitat de concentració, el treball individual, l’hàbit d’escoltar una explicació, l’atenció, l’ordre, i el tan necessari silenci. I, malauradament –i massa sovint– el respecte i afecte mutus.
Comencem l’any amb mala nota, com el protagonista del quadre. Potser caldrà que fem front a una recuperació on tots els membres de la comunitat educativa hi posin la seua part d’esforç, començant pels experts anomenats per la Generalitat que començaran a deliberar al febrer. Posem-nos a estudiar.
