Des de l’any passat he conegut i m’ha cridat l’atenció el manifest “Unes Humanitats amb futur” d’un grup d’investigadors o intel.lectuals. Voldria exposar alguns dels dubtes que el text em provo-ca, sense que sigui exhaustiu el que en digui.
Sense entrar en detalls, el manifest toca a sometent, una espècie de SOS davant l’esvaïment accele-rat del pès social i governamental per tot el que pugui implicar l’etiqueta d’‘humanitats’ o de ‘cultu-ra humanística’. Més que preguntar-me si el manifest prohumanístic pot convèncer els qui pretén convèncer (aparentment, els responsables polítics dels països, tot i que va adreçat al conjunt de la societat); sinó si és per si mateix convincent (així, amb un pèl de fatxenderia intele.lectual).
* * *
La primera sospita que em somou és si es tracta d’un text pro domo sua, que deien els romans. Per a qualsevol que ho pensi, el manifest farà poc forat, per tal com en aquests temps de ‘crisi’, els recur-sos dialèctics cada vegada més han anat perdent eficàcia. Si es tractés de salvar les humanitats per garantir llocs de treball al professorat, malament rai. I és, comptat i debatut, que els conflictes labo-rals mai no solen ser dissenyats per entaular un debat platònic a la cerca de la veritat… I encara, ja sé que els manifests tampoc no acostumen d’entrar en la lletra menuda de la qüestió que toca!
* * *
La segona sospita: no estic segur que els manifestants, en parlar de les Humanitats pensin d’antuvi en les clàssiques; més aviat ensumo que no. I això portaria a pensar que per ells la batalla de les ‘humanitats clàssiques’ fa temps que és perduda; i que per això s’han enretirat a una trinxera més ‘àmplia’ (és a dir, més ‘aigualida’). I seria de mal averany que la tàctica consistís fonamentalment en una cadena d’enretirades; però la realitat històrica de segles ens ho diu: si les ‘humanitats’ tingue-ren llur cimal en l’Humanisme renaixentista (entre els segles XV i XVI); i si, vist en el seu con-junt, podem afirmar que el saldo del balanç és una enretirada sense aturador. Com que no crec en les ‘necessitats’ de canvis de conjuntura com efecte de forces misterioses (per exemple les que du-rant bona parte del segle XX han parlat de ‘necessitats històriques’), penso que l’única esperança d’un canvi del vent. només podria ser l’efecte de la voluntat obradora de sectors de la societat amb força suficientement contagiosa per convèncer del valor superior de llur causa. No cal dir, però, que no serà pas a pala de manifestos…
* * *
Si la situació és aquesta, cal preguntar-se: ¿quin cal que sigui el punt de recolçament de la causa humanística? A les antípodes, doncs, de qualsevol reïvindicació laboral (eminentement impertinent per a plantejar el problema): cal enfrontar una cuestión tan fonamental com és la de proposar els suports visibles conscients d’una cultura. I qui diu això, diu redimir unes arrels que durant un parell de segles no han deixat de ser desprestigiades i àdhuc hom ha volgut anorrear. No res menys que d’això. ¿I disposem de prou gasolina per intentar-ho? Potser cal palpar-nos el cos.
Em sembla elemental reconèixer que el camí fet, si més no de dos a tres segles encà, va en direcció contrària a la dels manifestants: camí doctrinari i ensems pragmátic; y perquè ho és, de difícil cor-recció. Una raó més per reunir artilleria pesada. I no m’en sembla, sinó palesament insuficient, una argumentació que comença reconeixent la legitimitat d’un procés de demolició històrica, del qual només pretén corregir un dels ingredients: quin malabarisme, o més aviat wishful thinking, hauria de permetre salvar les ‘humanitats’ al marge, per exemple, de l’heretatge cristià? Perquè, benpensant com és, el manifest sembla acceptar aquesta premisa.
I no em fa més bon olor una altra premissa: la ‘modernitat’ i, dins d’ella, el seu “pluralisme de creen-ces”; això sí, sense dir-nos si aquest ‘pluralisme’ és practicat des d’una real igualtat d’oportunitats o des de la laïcitat intolerant, per tal com exclou, per exemple, qualsevol expressió pública d’una de les seves principals realitats socials (precisament la fe religiosa; i més en concret, la cristiana), com si només pogués sortir de l’armari l’ateïsme, l’agnosticisme (d’altres s’estimen més de parlar d’increència o una llarga varietat d’ altres formes degradades). Em temo que la resposta del mani-fest (i dels seus manifestants) només permetria fer aigües en la tinta de polp d’una varietat d’opcions…
* * *
Perquè, i és la meva tercera sospita, ho deixa en quarentena. Em sembla letal per a la causa que diu defensar el que es pugui aixecar una bandera a favor d’unes humanitats que exclouen, si més no de fet, l’herència del Cristianisme…
En certa manera, trobo tot plegat un ‘quid pro quo’ amb el qual ja toparen els humanistes renaixentistes. Tornar a connectar amb (i encara més: fer ‘renèixer’) l’època clássica greco-romana als ob entre ella i nosaltres no hagués nascut, viscut, ensenyat, mort i ressucitat Jesucrist? Com si, a continua-ció, no hagués nascut una Església, un religió i, amb el temps, una cultura, que –plagui o desplagui- arribà a desbancar el paganisme grecorromà i assolí l’hegemonia europea? Intentar fer-ho, pressuposar-ho, callar-ho o amagar-ho sota l’ala em semblen formes d’un ahistoricisme que rebaixa unes humanitats hipotèticament renascudes a la marginalitat d’un entreteniment d’ociosos o per a quatre erudits.
Reconec que, en fer-ho, els manifestants imiten els comissionats de la UE a l’hora de redactar un projecte de Constitució europea: també ells es negaren funamentalísticament a reconèixer l’herència cristiana com una de les seves baules irrenunciables. Amb una petita diferència: si els fets van de-mostrant que l’Europa ‘unida’ pot funcionar (bé o malament) amb o sense una Constitució (que reconegui o no el Cristianisme), hem quedat que els manifestants humanístics volien oferir uns fonaments més seriosos que els que (no) necessita la burocràcia de Brusel.les i entorns.
Sigui com sigui, el precedent europeu tampoc no és de bon averany a l’hora de calibrar la solidesa del manifest a favor de les Humanitats, sinó tot el contrari. Car, ¿basten els perquès que ofereix el manifest? Guaitant enrere, ¿en quin punt del passat hauríem de tornar para reprendre la ‘bona ruta’? He esmentat el pecat d’ahistoricisme (el fatal als ob…). Es veritat que, sense humanitats integrals (és a dir, plenament històriques), tota educació queda reduïda a una funció artesanal, malamagant una estratègia d’indoctrinament ideològic; i tot plegat basat, irremeiablement, en el més castís pos-sitivisme de la política d’un poder manipulador, que crea dogmes ‘insuperables’ mitjançant operacions de mercat. I en una Europa post-cristiana això no deu resultar pas massa complicat.
* * *
Voldria creure que la majoría dels manifestants són capaços d’adonar-se de la vera aporia que tracto de fer vistent: o declarar-se voluntarísticament ‘humanistes’, ni que sigui sense fonaments; o oferir uns fonaments ‘històrics’ més presentables, ni que sigui passant per ‘integristes’ (‘vade retro’… oi?).
Resumint: una bona causa, els fins o intencions de la qual podrien merèixer solidaritat; però que em provoca forts dubtes sobre la solidesa de la seva bastida dialèctica. Vull dir que per donar nova vida a les Humanitats no basta que es conreïn en el sistema educatiu; el renaixement només pot ser un efecte secundari d’una colla de més serioses ‘restauracions’ (altre mot escandalós per a la ‘post-modernitat’); i mentre no assolim de restaurar unes quantes d’aquestes coses fonamentals, em sembla ingenu esperar que el vell arbre grecoromà torni a florir: simplement perquè fa molts segles que aquest vell arbre perdé la seva autosuficiència davant la superioritat moral i intel·lectual judeocristiana. ‘That is the question’.
