«Vint-i-sis de gener. Em llevo. Fa un dia gris, però no fa fred. No hi ha ni aigua ni gas. A la nit s’han sentit canonades, cada vegada més a prop. Arreglo llibres i papers. Per dinar, mengem puré d’un paquet que hem rebut de Suïssa, dels quàquers. No hi ha alarma, ni bombardeig, ni se senten antiaeris. Passa un avió dels “altres”, més baix que mai no hagi vist. Pugem al terrat, i a prop de casa, cap a l’Hospital Clínic, es veu una bandera monàrquica. Se senten crits “Franco, Franco!!” pel carrer. Em sembla que ha caigut Barcelona. No sopem i anem a dormir».
El quadern potser se l’havia portat de Barcelona l’estiu anterior per a repassar ves a saber què. El fet és que se l’havia trobat dins una carpeta mentre cercava el CD del Carlos Gardel per les lleixes del moble de la sala d’estar. Per fi havia trobat el recopilatori de Gardel -regal de la Carmen pel seu darrer aniversari!-, però no s’havia resistit a rellegir aquell curt diari. Havia deixat el CD sobre la tauleta i s’havia assegut amb parsimònia al sofà, el seu sofà de lectura, sota la làmpada de peu, per llegir a la nit, i sota la finestra gran, per gaudir de la claror al clatell durant el dia.
Pel finestral del menjador el matí mediterrani li oferia, esplèndid, una llum fabulosa, encara neta a aquella hora, que l’aclaparava sense encegar, amb el groc esmorteït de la sorra i la blancor de les cases de Sant Pol jugant amb els blaus del mar i del cel, rutilants. I aquella marinada suau i fresca que revifa un mort!
N’estava segur: avui, el juliol de 1993, la percepció que havia consignat en la darrera anotació del seu diari aquell vespre de 1939 no era fruit d’una emoció del moment. Barcelona i Catalunya havien caigut, sí, havien perdut; i el país i la seva memòria havien estat pràcticament anorreats pels guanyadors. Prou que havien maldat per evitar-ho! I se’n havien sortit perquè, al llarg dels segles Catalunya, ha mantingut obstinadament la seva voluntat d’ésser. Així ho havia afirmat en la seva al·locució al Parlament en la sessió plenària del desembre de 1982.
Des de jove s’havia sentit continuador d’aquella història, d’aquell país d’homes i dones lliures, d’aquella llengua i d’aquells anhels mil·lenaris de pau i convivència. I havia trobat altres joves que, amb el mestratge dels grans que resistien, havien pres el relleu per evitar la desaparició de tot allò. Un dels moments més sentits de la seva vida havia sigut, sens dubte, aquell de 1980 en què Heribert Barrera, nou president del Parlament, en arribar el seu torn, li deia: «Josep Maria Ainaud de Lasarte, vota». Era un senyal tangible de la continuïtat amb la Generalitat republicana i amb aquell flux de vida col·lectiva, cultural i política que els franquistes havien volgut estroncar. S’adonà que un somriure de satisfacció i esperança envaïa el seu rostre.
S’aixecà i es dirigí cap a l’aparell reproductor amb el CD. Buscà el número d’ordre de “El día que me quieras” i el va punxar directament. Tornà a aclofar-se al sofà. Aquell any l’alcaldessa li havia demanat que fes el pregó de la Festa Major la vigília de Sant Jaume. Com li podia dir que no, si anaven a estiuejar a Sant Pol des de feia anys? A més, en sabia ell de dir que no?… En fi, a veure si el tango l’inspirava i posava fil a l’agulla al seu parlament. Hauria de ser un panegíric de la vila i dels santpolencs, oi?
Josep Maria Ainaud de Lasarte va néixer a Barcelona el 13 de juny de 1925. El seu pare, Manuel Ainaud i Sánchez -fill d’un fotògraf francès-, era pedagog i director de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, des d’on impulsà un pla de construcció d’escoles. La seva mare, Carme de Lasarte i Karr, era filla de l’advocat Josep M. de Lasarte i de la escriptora i feminista Carme Karr. S’havien casat el 1918 i tingueren quatre fills. El Josep Maria fou el tercer; abans havien nascut el Joan i l’Anna Maria, i dos anys després d’ell, la Montserrat.
Quan encara era un nadó, en plena dictadura de Primo de Rivera, el seu pare va ser destituït del seu càrrec pel seu tarannà catalanista i progressista. Va treure la família endavant venent material i mobiliari escolar i va ser reposat en el seu lloc en acabar la dictadura el 1930. Aquell mateix any Artur Martorell va demanar-li de dirigir la Colònia Turissa, a Tossa de Mar, on durant l’estiu assistien de forma gratuïta nois i noies d’escoles de Barcelona. La família Ainaud començà a passar els estius allà.
De petit el Josep Maria assistí a l’escola pública Casa dels Nens, i cursà primària i secundària a la Mútua Escolar Blanquerna i a l’Institut-Escola de la Generalitat, al Parc de la Ciutadella. A l’Institut no utilitzaven llibre de text, tan sols en recomanaven un per si es volia aprofundir més, i no hi havia exàmens, però els mestres creaven un ambient de confiança que despertava ànsies d’aprendre. L’afició a la lectura la desenvolupà, però, a casa seva, on hi havia molts llibres, molts en català, però també en castellà i francès. A can Ainaud de Lasarte eren tres llengües habituals.
Els darrers dies del 1932, després d’una llarga malaltia, morí el seu pare. En Josep Maria tenia set anys i estava passant els dies de Nadal a casa de la seva àvia Carme Karr a Sarrià. Ella va ser qui li va donar la notícia. El seu germà Joan començà a fer de cap de família i es posà a treballar.
Va esclatar la guerra civil i el Joan fou cridat a files. Als darrers mesos del conflicte en Josep Maria deixà d’anar a escola i es dedicà a estudiar i llegir a casa. Va llegir molt, tot el que li queia a les mans, començant per la biblioteca familiar i seguint amb les novetats, revistes i llibres, que li arribaven.
El Josep Maria ingressà el 1939 a l’Instituto Menéndez y Pelayo, que ocupava l’edifici de la Blanquerna acabada de suprimir. Li van invalidar alguns del cursos que havia realitzat durant els anys republicans i això va comportar que hagués de fer tres en un. A l’institut van ser companys seus, entre d’altres, l’Oriol Martorell, el Jordi Galí, l’Oriol Bohigas i en Joan Raventós. Finalitzà els estudis el 1943 amb premi extraordinari de Batxillerat. Aleshores, juntament amb Josep Maria Piñol, Agustí Bassols, Anton Cañellas i Manuel Maynés, va crear la Joventut Catalana Democràtica i tres anys després van iniciar l’edició de la revista clandestina Quaderns de Sant Jordi. A més assistia a les classes d’història de Catalunya que impartia clandestinament Ferran Soldevila, i a les d’economia que feia Salvador Millet. També aquell 1943, després de passar una temporada a un camp de concentració, el seu germà gran finalitzà els estudis d’història i pocs anys després va ser nomenat director del Museu Nacional d’Art de Catalunya. El Josep Maria el va veure sempre com el pare que no havia tingut i com un mestre. S’estimaven molt i durant tota la vida es trucaven cada dia.
En la revetlla de Sant Joan d’aquell mateix 1943, va conèixer una noia que anava acompanyada d’un jove estranger que resultà ser un pilot suec. Li van proposar d’ajudar a passar fins a Gibraltar persones que fugien de l’Europa nazi. Era l’inici de la seva col·laboració amb el servei d’Intel·ligència britànic, el M16. El contacte era a través d’un anunci breu a La Vanguardia –“vendo jaca con carrito”- on a continuació hi havia un número; si començava pel 5 volia dir que el cridaven a ell. El lloc de trobada podia ser el bar Velódromo, la cripta de l’església de Pompeia, o altres tres establiments més. Un d’ells era la Rosaleda, un local de moda on cantava un francès que era de la resistència. Allà el Josep Maria havia de ballar amb una dona i esperar que toquessin el “J’attendrai” de la Rina Ketty i, en acabar, anar al lavabo i agafar un tub d’aspirines que li havien deixat. Després passava el tub allà on li deien. Mai va saber què hi havia dins, i tampoc com es deia la gent que veia. El seu pseudònim era David Ferrer. El 1946 va rebutjar una més gran implicació i ho va deixar estar.
El 1944 va fer l’examen d’ingrés a l’IQS però poc després es va passar a l’Escola Industrial per cursar els estudis de peritatge químic. Allà va conèixer en Pere Figuera amb qui va establir una gran amistat. Però el setembre de 1945, pensant en les possibilitats laborals, es va matricular a la facultat Dret. A les aules va coincidir amb Josep Espar, Antoni Tàpies, Hilari Raguer, Alberto Oliart –un dels seus millors amics-, Josep Maria Castellet, Albert Manent i Francesc Casares.
L’any següent va ingressar al Front Universitari de Catalunya, el FUC; abans ho havia fet als Grups Nacionals de Resistència, els GNR. En Josep Maria portava la comptabilitat i acostumava a dur-la amagada a la novel·la “Entre pieles rojas” de Karl May. Assistia a les classes de català que impartia Joan Triadú a casa del Ramon Folch i Camarasa, que era el cap de la seva cinquena. Les cinquenes eren els grups d’acció del FUC, de cinc persones, de manera que si algú era detingut aquest només podia facilitar dades de quatre persones. L’11 de setembre de 1944 van intentar dinamitar un monument dedicat a la Legió Cóndor que hi havia a Les Corts, però només aconseguiren escrostonar-lo. El Día del Estudiante Caído, al febrer del 1946, van fer explotar un petard a la porta de la capella de l’universitat i tot seguit s’inicià una repressió. Els principals sospitosos –el Josep Maria i el Ramon Folch entre d’altres- patiren interrogatoris en tercer grau capitanejats per en Pablo Porta, aleshores cap del SEU a la facultat: focus als ulls, sacsejades, clatellots, punxades amb plomins i fins i tot, un cop amb la culata d’una pistola.
Entre el 1946 i el 1952 va ser secretari de la clandestina Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), que aplegava les associacions universitàries catalanes. Durant aquella dècada també s’integrà al Grup Torras i Bages. Molts membres d’aquest grup formaren part de la Comissió Abat Oliva que va organitzar la cerimònia d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 27 d’abril de 1947. Aquell dia a Montserrat conegué la Carme Agustí i Badia, filla de la soprano Conxita Badia, recentment tornada de l’exili. Amb la Carmen –així la va anomenar tota la vida- coincidiren després a la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia.
El 1947, després de fer el servei militar, va entrar a formar part del Grup Miramar, una mena de club cultural creat per en Josep Benet. Aquell any, juntament amb gent del FUC, d’Unió Democràtica, del Moviment Socialista i del Grup Torras i Bages varen endegar la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials. Una de les activitats que va organitzar la Societat va ser la taula rodona per debatre el nou llibre de Jaume Vicens Vives, “Notícia de Catalunya”, el 1955.
A la primavera del 1949, juntament amb l’Albert Manent, va publicar una antologia poètica universitària. I el 1951 formà part del comitè de la vaga de tramvies organitzada amb el pretext de l’augment del preu del bitllet. Finalment l’apujada de preus va ser anul·lada i el governador civil i l’alcalde, destituïts.
El juliol d’aquell mateix any el Liceu havia organitzat una recepció per als oficials de la flota nord-americana al Mediterrani. Juntament amb Pere Figuera, Joan Triadú i d’altres, van llançar un fulls volants des dels darrers pisos del teatre i els oficials van poder llegir la denúncia que feien del règim franquista. I l’any següent van participar en la col·locació d’una senyera gegant a Sant Pere Màrtir davant dels milers d’assistents a una missa del Congrés Eucarístic Internacional, i van proporcionar informació a la premsa estrangera des d’una oficina a la plaça de Catalunya.
El 1952 va acabar la carrera de Dret. El retard en la seva llicenciatura és raonable tenint en compte la seva intensa activitat antifranquista. Un amic seu, l’Edmon Vallès, el posà en contacte amb l’editor Jaume Aymà i aquest li proposà de treballar en edicions de llibres d’art i en traduccions i correccions. A més, el Josep Maria també va fer d’assessor jurídic de l’editorial i gestionava la censura de les obres. Durant els anys cinquanta i seixanta també va col·laborar amb altres editorials com la Salvat, Herder, Aguilar i Gallach, Selecta, Joventut i Ariel.
El novembre de 1957, després d’uns quants anys de festeig i d’acompanyar la seva promesa en diversos concerts de la seva mare, el Josep Maria i la Carmen Agustí es van casar a l’església de Nostra Senyora de la Bonanova.
El 1961 entrà a treballar com a redactor del Diccionario Enciclopédico VOX. Quatre anys més tard començava la seva singladura la Gran Enciclopèdia Catalana. El Josep Ma hi col·laborà des del seu inici, però el 1972, degut al seu desacord per la introducció de criteris polítics –distinció entre personatges addictes i no addictes- i la retallada del seu article sobre Francesc Cambó, va retirar-se del projecte. Uns anys després, quan no se’n sortien amb l’entrada “Josep Tarradellas”, algú va dir «que el faci l’Ainaud». Li ho van demanar i ell el va escriure i l’article va ser aprovat.
El 1968 es va fer soci d’Òmnium Cultural. En formà part fins a la seva mort i va desenvolupar diverses tasques com la d’adjunt de la presidència o la de vocal de la Junta Directiva. L’any següent Lluís Carulla va contactar amb Ainaud perquè l’ajudés a trobar temes per a les nadales que publicava la Fundació Jaume I. Va ser l’inici d’una col·laboració de més de tres dècades, amb nombrosos escrits publicats a les nadales. El 1973 va iniciar la seva participació a la revista Historia y Vida, on, només en els números extres, va arribar a escriure més de 130 articles.
La seva activitat política de partit començà el 1977 en entrar formalment a Convergència Democràtica de Catalunya. El desembre de 1978 va ser nomenat secretari del Consell Assessor d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat acabada de restaurar, però poc després va presentar la dimissió perquè no tenien competències ni diners assignats per actuar i no volia ocupar un càrrec inútil. El 1979 va ser el cap de llista al Senat per Barcelona. No va aconseguir l’acta de senador, però a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1980 va anar de número set a les llistes de CiU i va sortir elegit diputat.
Ainaud era un home que prenia partit i estimulava adhesions, amb habilitat, picardia i una educació exquisida. Sempre a disposició dels altres i amb una immensa capacitat de treball, responia a totes les consultes que li feien i donava un cop de mà quan li ho demanaven en tota mena d’entitats, associacions, causes i campanyes: Plataforma per la Llengua, Ajuntaments d’arreu del país, l’Orfeó Català, l’Ateneu Barcelonès o el manifest de crítica a la COPE signat per intel·lectuals catòlics.
Persona compromesa, doncs, però alhora esperit lliure, coherent amb les seves conviccions, que expressava la seva disconformitat quan calia. Així, va trencar la disciplina de vot de CDC en l’aprovació de la Llei del joc a Catalunya el 1984, i més endavant es va mostrar crític amb els pactes amb el PP el 1996 i el 2000.
Uns anys després d’aquella etapa de diputat, el 1987, li van proposar ser inclòs en la candidatura de CiU per Barcelona a les eleccions municipals. Va sortir elegit regidor i, a més, va ser president del districte de l’Eixample, d’on era veí i on va dur a terme projectes com la planificació de la xarxa d’escoles públiques o la priorització dels passatges de l’Eixample i va impulsar la Casa Elizalde com centre cívic i cultural. Però el 1991 va ser nomenat comissari adjunt del Pavelló de Catalunya a l’Expo de Sevilla i va deixar la seva plaça de regidor perquè no volia compaginar les dues feines. En les següents eleccions ja no volgué repetir. Sempre va entendre la política com una etapa de servei a la comunitat, no com una activitat professionalitzada.
Josep Maria Ainaud era un apassionat de mena: devorador empedreït de xocolata –en portava sovint a l’infern de l’americana-, fervent aficionat de la figura de Sant Jordi, de qui col·leccionava imatges d’arreu del món, enemic de la conducció de vehicles,… Una altra gran passió seva va ser la comunicació i es va dedicar en cos ànima a transmetre la història del país, història que ell coneixia, estudiava i recuperava. Va escriure articles, un munt de biografies –Cambó, Macià, Prat de la Riba,…- i llibres de divulgació històrica com “El Llibre negre de Catalunya: de Felip V a l’ABC”, i també “Ministres catalans a Madrid” i “Mestres que han fet Catalunya”.
Ainaud –per escrit o oralment- comunicava amb força i rigor, amb erudició, però de manera que t’interessava. Contextualitzava l’època de què parlava, fent que els personatges i les situacions empolsegades pel temps prenguessin vida, interrelacionant fets, persones i costums, i aconseguint la perspectiva, fent possible reviure el passat en colors, ara i aquí. Per això, i per la seva manca de pedanteria i la ponderació de les seves opinions, molts comunicadors de la ràdio i la televisió el van cridar a participar en programes i assessorar sèries i documentals. Preparava les seves intervencions, sintetitzava, i després, amb la seva memòria prodigiosa, amb ironia i humor en dosis perfectes, exposava amb un llenguatge planer i ric alhora, amb un ritme i una entonació que atrapaven. La Sílvia Cóppulo ho va expressar molt bé en afirmar que Ainaud era «la saviesa, sí, i l’emoció, també».
Va rebre nombrosos homenatges de la societat civil i d’institucions públiques catalanes, però el més càlid de tots fou el que li organitzaren amics i admiradors el juny de 2008, fent-lo coincidir amb el seu vuitanta-tresè aniversari. En els darrers anys la diabetis li va provocar, entre d’altres coses, la pèrdua de la visió, que el privà de la lectura –havia arribat a llegir fins a vuit diaris al dia- i de l’escriptura.
El darrer reconeixement va ser la Medalla d’Or de la Generalitat, la qual rebé juntament amb Antoni Badia i Margarit el maig de 2012. Hi va assistir en un delicat estat de salut; aleshores vivia en una residència al Guinardó. El seu estat va anar empitjorant durant les següents setmanes i finalment va morir el matí del 9 d’agost a l’Hospital de Sant Pau. La Carmen, la seva col·laboradora fidel, que l’havia dut en el SEAT 600 a tots els actes on necessitava desplaçar-se i l’havia enregistrat moltes de les seves conferències, estava al seu costat; desmillorada i gran, però al seu costat.
Josep Maria Ainaud va pertànyer a aquella generació de catalans que es negà a acceptar la mentida i l’opressió del règim franquista, que creia fermament en Catalunya i lluità per la seva llibertat. Engrescador, tolerant i profundament respectuós –no se’l coneix cap enemic-, va posar el seu talent al servei d’aquesta causa. Per això la seva veu no era només la d’un erudit o un historiador, sinó la d’una persona compromesa amb la seva pàtria i la seva gent.
Sense cuirasses, bonhomiós, amic dels seus amics, Ainaud acompanyava les seves fortes encaixades de mans amb un somriure franc; home generós amb el seu temps i el seu saber, amb elegància natural es prodigava en detalls de servei, no només amb qui estimava, sinó amb col·legues i desconeguts, cedint el pas a l’altre abans de passar una porta o el seu seient al transport públic, o ajudant de manera espontània a algú que maldava per posar-se l’abric. Calidesa humana en estat pur.
Amant de l’art i de la música, interessat per la història, la ciència i la política, amb un coneixement enciclopèdic, conversador impenitent, catòlic creient i practicant, no va ser sols un il·lustrat, sinó un humanista cristià. Home de pensament ben travat i profund, per tant. I també persona d’acció, perquè Josep Maria Ainaud va servir de manera eficaç i discreta, transmetent actitud cívica, sense fer-se veure, parlant molt de tot i poc d’ell mateix. I sense reclamar ni exigir mai res, com afirmà el seu amic Josep Maria Espinàs; sense rescabalaments ni contrapartides. Un donador nat.
Video: Josep Maria Espinàs i Joaquim Maria Puyal parlen de la figura de Josep Maria Ainaud en l’acte de reconeixement que entitats cíviques i culturals del país li van organitzar al Museu d’Historia de Catalunya el 12 de juny 2008.
