El meu cor és tan gran, hi cap l’onada
de la mar i l’univers sencer
i el meu jo a la matinada
és pregunta mil coses que no sé.
Com, què, on, no hi ha resposta
com s’ha creat aquest gran món
qui ha esculpit el nostre rostre
i on s’amaga l’àngel que no dorm.
Sóc feble, tinc l’ànsia que una ventada
em deixi nua i endevinen que tinc por
i no trobi el consol d’una abraçada
mitigant poc a poc aquest dolor.
El meu jo amaga la consciència
tancada amb forrellat dintre del pit
i haver perdut aquella innocència
que inunda de goig el meu esperit.
Donar-li al meu jo una gran carícia
fent-lo gran, valent i poderós
i sentir dintre meu una delícia
perfumada amb olor de flors.
I somriure quan arribi la melancolia
sentint-me feliç amb el present
escoltant una bella melodia
mentre les penes se les emporta el vent.
