A mig gener, després de l’acord de governabilitat entre JxS i CUP, escrivia a l’article “Una campanada inesperada” : “… La CUP ha firmat per escrit el seu compromís de governabilitat per tota la legislatura. Ho sento però no les tinc totes. De la Sra. Gabriel i el seu “Endavant/Enrere” no me’n refio ni un pèl. Espero i confio equivocar-me i que no ens trobem que on han dit nyip no diguin després nyap”.
Per desgràcia, no m’equivocava. Amb la seva dogmàtica ignorància de les condicions i de la velocitat que les circumstàncies i la relació de poders imposen, poden aconseguir allò que Artur Mas deia que ell mai no faria, “amb gesticulacions grandiloqüents, portar Catalunya al precipici”. Com comentaristes més solvents que jo han escrit, s’hauria comprès que la CUP presentés esmenes al pressupost presentant alternatives concretes sobre les que es pogués discutir. Presentar una esmena que diu que no a tot i quedar-se tan amples és d’una irresponsabilitat escandalosa. El pacte de governabilitat és mort i enterrat.
El govern deia al començament que no s’aniria a noves eleccions. Tots sabem que aquestes comporten alguns riscs. però jo crec que no fer-les encara en porta més. Des de fa temps que tothom diu que cal convèncer més gent indecisa i que només se’ls pot convèncer amb fets i no amb discursos. Però enlloc d’això, el que fa la CUP és fer perdre els ànims a molts dels convençuts i no pas “ampliar l’independentisme per l’esquerra”. Ni això no saben fer. És revelador i al mateix temps espaordidor que el diputat Garriga de la CUP digui que “no s’havien adonat prou de la rellevància del tema” i que els de la CUP “són corresponsables però no culpables”. Totes dues frases són la millor prova de la ignorància i de manca de sentit de la realitat d’aquest conglomerat heterogeni d’irresponsables. I si això fos poc, encara al damunt hem pogut veure la foto de l’Anna Gabriel rient com una beneita després de tombar els pressupostos, sense adonar-se tampoc “de la rellevància del tema”
És igual quins siguin els resultats de les eleccions espanyoles. Crec que anem de cap a unes altres de catalanes que puguin treure a la CUP la seva possibilitat de paralitzar l’acció del govern i del parlament. Perquè això és el que està fent: confondre el pedal del gas amb el del fré.
Ja fa anys un humorista alemany deia (en una traducció molt aproximada) : “Quina és la diferéncia entre en Marx i la potineria? En Marx és la teoria…” I la CUP ho està demostrant dia a dia. Des del temps dels romans es coneix el precepte “els pactes es respecten”. La CUP se’ls passa per una altra banda.
Ja és hora de què CDC i ERC diguin prou d’una vegada. No sabem és clar quins resultats donarien unes noves eleccions. Però l’espectacle d’un govern obstaculitzat per un grup d’ineptes no és el més indicat per animar gaire gent a sumar-se al projecte independentista. I per dir-ho ja ara: a mi tant me fa si CDC i ERC tornen a presentar-se junts o van separats. Allò que comptarà seran els punts comuns de programa que presentin a l’electorat amb l’objectiu d’arribar a la independència. I allò que també comptarà i molt, serà deixar clar des del primer moment que tots els vots pels colauites-podemites-rabellites seran vots perduts per l’independentisme, de no ser que hi hagi un pronunciament molt clar de Colau i Cia per la independéncia, cosa que per ara sembla ben verda. Que la gent tingui ben clar que només els vots que treguin CDC, ERC i els partits que s’hi afegeixin donaran la darrera empenta que cal per desconnectar-nos dels veïns de ponent.
Una dita alemanya diu que més val un final horrífic que un horror sense final. Com dic més amunt, noves eleccions poden ser un risc. Però el risc més gros s’està corrent ara amb gent que no vol acceptar més veritat que la seva, que no sap què és una paraula donada, i que no té ni idea ni d’economia ni de política pràctica en el món real i no en l’univers tancat, i utòpic del seus dogmes.
Per això la iniciativa de Carles Puigdemont d’anar a una votació de confiança, lligada amb l’aprovació dels pressupostos, no sols és una decisió valenta sinó la més assenyada que podia prendre en aquests moments. Seguir com fins ara seria suïcida.
Malgrat tot no cal dir que preferiria que la gent de la CUP es posés sense reserves de cap mena al costat dels que tenen la independència com a objectiu primordial, perquè aquí ens hi cal tothom. Preferiria que els “realistes” cupaires (els que volien aprovar els pressupostos) tinguessin la majoria pel damunt dels “fonamentalistes” (els que se’n riuen dels compromisos concrets). Això estalviaria molts maldecaps i moltes decepcions. Però em temo molt que el meu bon desig no sigui altra cosa que el somni d’una nit d’estiu.
