La competència deslleial, com a concepte, és una mica difícil d’entendre. A partir de que s’accepta l’existència del “lliure mercat” en el que, en el fons, impera “la llei del més fort” -o el més ràpid, o el més llest o el “més” el-que-sigui”- és complicat posar límits racionals i és cadascú el que acabarà decidint què és més o menys important si l’ètica o el creixement del negoci. Aquí és on l’Estat -l’Estat com a abstracte de les institucions, en general- és el que ha de posar-hi els límits si pretén que la seva economia -i en definitiva, la seva societat- sigui també ètica i tingui respecte a uns mínims principis de base socialdemòcrates i de repartiment d’oportunitats i, en definitiva, de riquesa, la qual cosa redunda en una major cohesió social i, a l a llarga, en un estat del benestar més fort. És per això que, si bé entre negocis la competència descarnada pot entendre’s -i s’hagi de limitar- no és gens comprensible que siguin les mateixes institucions les que competeixin deslleialment entre elles.
Moreno Bonilla, el president andalús, amb les seves declaracions incendiàries i populistes, obria un nou capítol d’una inacabable sèrie històrica de deslleialtats i atacs indiscriminats contra el col·lectiu que representa Catalunya. Concretament va fer una crida als empresaris catalans a tributar a la seva comunitat atesa la seva nova política fiscal. Que curiós que els mateixos que es van passar anys dient que les reivindicacions democràtiques de Catalunya suposaven un enfrontament inadmissible entre territoris ara aplaudeixin declaracions tan destraleres com aquestes. I el cas és que no és la primera -ni segurament serà l’última- que s’utilitza el populisme fiscal per intentar desgastar l’economia catalana – i de rebot, la Nació en sí mateixa-. El Principat, a la cua de les execucions pressupostàries estatals -recordem que Madrid ostentava un 180% d’execució mentre que Catalunya no arribava al 35%-, un dèficit fiscal constant i sostingut -és a dir, que contribueix molt més a l’Estat que no pas el que en rep a canvi- i tot el deute acumulat històric entre execucions pendents i traspassos de capital, ha de suportar que comunitats que reben molt més del que aporten li donin lliçons sobre com tractar la fiscalitat.
El cas, com dèiem, és que ja ve de lluny, la Comunitat de Madrid s’ha passat anys anunciant a bombo i plateret que es convertia en un territori “amable pels negocis” abaixant impostos als negocis i a les grans fortunes -una manera d’atreure-les-. Per no recordar el reial decret que van redactar en 24h per facilitar la sortida de Catalunya de les seus fiscals de les empreses el 2017. La obsessió és històrica i llavors s’afanyen a vendre que el Principat ja no és el motor que era quan hom diria que fan tot el que poden, justament, perquè ho deixi de ser.
Eliminar tributs a qui més els pot pagar implica retallar serveis a qui més els necessita. Si no n’entra no en pot sortir, és elemental. I els que més demanen les rebaixes fiscals són els primers a parar la mà quan van maldades -recordem com el 2008 tan els bancs com les grans immobiliàries exigien als Estats que els rescatessin amb injeccions milmilionàries a càrrec del contribuent-. Al final, el problema rau en que alguns no tenen cap problema amb competir amb la misèria dels altres. Aquesta sí que és una autèntica competència deslleial.
