L’atzar ha volgut que ara mateix tingui dos cotxes vells. Un me’l vaig comprar l’any 2005 i sempre m’ha donat problemes mecànics. Des del primer dia. Per això, quan em diuen “la gràcia d’un cotxe nou és que no has d’anar al mecànic” faig com Scorsese a Taxi driver i em surt de l’ànima un “You talkin’ to me?” El meu Rénault Scénic ha tingut problemes d’injecció, problemes amb les finestres, problemes amb l’eixugavidres… És com un adolescent problemàtic, però des del seu primer dia de vida. La part bona dels cotxes és que et permeten conèixer gent. Concretament mecànics. El Cándido. El Xavier. El Llorenç. I administratives com la Yolanda. Són 14 anys d’avaries, grues, imprevistos. I de persones eficients que et treuen d’un destret.
El segon cotxe que tinc és encara més vell. Deu ser de 2003. Matrícula CMX. En tenia un de més nou i el vaig canviar per aquest, més antic. Per què? Per un motiu sentimental: el que tinc ara havia estat del meu sogre i de la meva sogra. Un Clio. Però no un Clio tunejat, dels que corren esperitats, amb pneumàtics amples, sinó dels que tenen poca potència i es desplacen lateralment quan passes al costat d’un camió dels grossos. Aquest diria que és més fiable i no m’ha permès conèixer tanta gent com el l’Scénic. (Per cert, dit sia entre parèntesis: com a fill d’un treballador de la Seat, soc conscient que tenir dos Rénaults és un acte d’alta traïció, però no és culpa meva que el primer Altea fos tan petit i no em fes el pes. Tanco parèntesi.)
Una de les gràcies de conduir un cotxe vell és que es nota que estàs conduint. És a dir, que es nota que t’estàs desplaçant. Els cotxes més nous són silenciosos i, per això, sembla que no es moguin o que ho facin a menys velocitat. Això té algun inconvenient. El primordial és que aquest silenci pot convidar-te a córrer massa i convertir-te en un perill ambulant, sobretot en ciutat. En canvi, un cotxe xacrós que ronca i remuga, i que en certa mesura l’has d’empènyer, no convida a fer-lo córrer gaire. Convida més aviat a tenir-ne una certa cura, a sentir-hi commiseració, a evitar que pugui prendre encara més mal. Un vehicle vell és com aquell gos coix que vas a buscar a la gossera i tractes amb compassió.
Una altra gràcia dels cotxes vells és que són més fàcils d’entendre. Els meus, de fet, ja estan al límit de la comprensibilitat, perquè quan arribes al mecànic el primer que fa és endollar-los a un ordinador que li digui on hi ha no sé quina errada. Però en un cotxe antic hi ha palanques que fan que alguna cosa pugi o baixi, manovelles per a la finestra, tancaments que veus quin mecanisme utilitzen… Estan formats per ginys entenedors, senzills, intuïtius. També demanen proactivitat: tot t’ho has de fer tu. Si plou, engegues l’eixugavidres. Si entres en un túnel, engegues els llums. Si fa calor, abaixes la finestra. En canvi, els cotxes més nous fan més coses per tu. En aquest sentit, són més còmodes i democràtics: són per a l’oblidadís i per a qui no vol estar amb els cinc sentits en la conducció. El preu a pagar en els cotxes nous és que tot hi és menys manifest i, per tant, més misteriós: pitges un botó i despenges el telèfon; en pitges un altre i el cotxe va tota l’estona a la mateixa velocitat. I tota una sèrie d’innovacions que em són alienes i que desconec, perquè no m’interessen gaire els nous models.
Suposo que un dia o altre compraré un cotxe nou. O més nou que els que tinc. Però no n’estic del tot segur, perquè diuen que les empreses automobilístiques es convertiran algun dia en proveïdors de serveis de mobilitat. No et vendran un cotxe, sinó un desplaçament. El salt conceptual és de gran magnitud. Mentrestant, seguiré gaudint de l’encant discret dels objectes atrotinats com els meus cotxes vells. Aquells que aparques d’oïdes i no amb càmera. Vehicles en què practiques la tolerància i comparteixes la mateixa climatització amb tots els ocupants, la mateixa música, les mateixes incomoditats. Vehicles amb els quals viatges en sentit contrari al solipsisme i a l’aïllament als quals conviden les tauletes tàctils i les pantalles, i tornes a compartir una cançó, un paisatge, una conversa.
