Sempre he estat independentista, i encara ho soc. Però la república a curt termini ha esdevingut, per a mi, un objectiu impossible d’assolir, un miratge, que ha passat d’il·lusionant a decebedor en qüestió de mesos; o setmanes. Creia en la revolució de l’1 d’octubre, creia en la unilateralitat des del poble, els partits polítics, la majoria parlamentària i el govern de la Generalitat. No crec en la revolució únicament popular, per molta admiració que em produeixin els CDR (que ho fan); simplement no hi crec.
El meu gir per deixar de donar suport a la república a curt termini ha rebut moltes crítiques entre independentistes amics meus, però crec que té motiu de ser i que s’explica pel patètic paper pseudoprofètic i estèril de l’actual elit política independentista. L’octubre del 2017 va causar en mi una necessitat imperativa de fer un pas enrere i pensar sobre tots els esdeveniments dels mesos anteriors. Les “jugades mestres” i les “estructures d’estat” van esdevenir el motiu i l’argument de tots els independentistes per defensar el seu govern, estructures d’estat que després hem vist que s’han quedat en absolutament res de res. La confiança de la ciutadania independentista en el govern de la Generalitat depenia de dos conceptes que van acabar essent fum, i és per això que la meva confiança s’ha acabat.
El govern no tenia cap mena de pla per després de l’1 d’octubre, cap. Es va evidenciar els posteriors dies que l’estratègia de la Generalitat (com a mínim l’única que van acabar duent a terme) era tensar la corda fins a fer cedir l’estat espanyol. El xoc de trens no es va produir, la revolució i la lluita de legitimitats tampoc es van produir i el millor que ens queda de tot el procés és la seva culminació: l’1 d’octubre. Aquest fatídic i assenyalat dia és el més memorable de la meva vida, sens cap mena de dubte, però només va ser l’evidència d’un xoc de trens entre la població independentista i el Gobierno i forces d’ocupació espanyoles. La col·lisió de legitimitats que s’havia de produir els dies posteriors, i que era el vertader acte d’unilateralitat que havien de fer les institucions, no es va produir. L’1 d’octubre va ser la necessitada actuació popular (l’esdeveniment polític més increïble que jo he presenciat mai) per donar suport a la revolució catalana que va veure després com les institucions no responien amb la mateixa decisió, acatant el 155 i suspenent una república després d’haver-la proclamat feia vuit segons.
És aquest trencament de confiança amb l’elit política la que em fa veure inviable una república a curt termini. Tot i això, el president Torra i la resta de partits segueixen parlant d’aquesta república sense explicar-nos el com. Expliqui’ns el com i si no el saben deixin d’enganyar-nos i parlin de diàleg o d’altres objectius nacionals, que també són legítims. Evidentment la solució no és fàcil i no he escrit aquest article per donar-ne una, perquè no en tinc cap, simplement no crec que aquesta passi per exactament les mateixes promeses buides per part dels mateixos que no les han complert en un passat recent. A més a més, els dos principals partits independentistes semblen estar còmodes amb el joc del xantatge emocional, prometent república sense explicar com s’hi arribarà, demanant encara més confiança i, especialment, prometent el retorn de Puigdemont a canvi de vots, sabent que no es produiria. Aquest joc és indecent i fa miques la confiança que jo hi tenia i que, evidentment, ja no la tinc.
I simplement et demano, estimat lector, que no relacionis el contingut d’aquest article amb la no condemna de l’empresonament dels presos polítics. Criticar l’elit política catalana no exclou la possibilitat de defensar l’alliberament dels injustos i injustificats presoners, que simplement respon a l’abús de poder d’un estat que posa la unitat d’Espanya per davant de qualsevol altra cosa, inclòs l’interès dels seus ciutadans i la justícia dins d’aquest país. De la mateixa manera que dono suport als presos polítics i demano el seu alliberament, rebutjo amb tota la meva ànima l’aplicació del 155 i la patètica actuació del Gobierno.
Sempre he estat independentista, i encara ho soc. Llibertat presos polítics i exiliats.
