La cosa ha començat que semblava too good to be true, possessió, control, jugant de memòria, el contrari donant-nos la pilota… però era una trampa de Mourinho, senyors, que ha conjugat catenaccio i 4 3 3, verticalitat explosiva. Han tingut paciència, el primer gol de Pedro no els ha arrugat i ens han sabut posar plom a les cames i totes les traves que impedeixen el nostre joc. Tampoc teníem el dia més fi, cal afegir, i potser si que tantes hores d’autocar descentren la punteria, ah, i l’àrbitre, si.
Veure que mica a mica anava caient el resultat que l’especulació arrencava al bon joc, aquesta tèrbola victòria del resultadisme, de l’efectivitat mecànica sobre la poesia, què volen, deixa els cors sensibles amb aquest tan bellament descriptiu símptoma que Mestre Fermí Puig m’ha recordat mentre el revivíem procurant no fer-ne cap daltabaix: coragre. En aquests casos la gent amable i ben educada, com els senyors, que no parlen de les seves malalties, procura que la conversa flueixi cap a imatges que relaxin els ardors dels sentits, com ara becades i perdius escoceses… a mi m’ha provat, creguin-me. Allunyin-se de mals averanys i recordin que ja no som el que érem, aquella colla de provincians que fins semblava que fruïen rebolcant-se en la seva mediocritat. Ara tot just cal que deixem que el Xerez passi sense fer mal, i a la tornada fer-los-en un parell, i més èpica serà la tornada.
Coragre? Coratge! I que en Pep hi faci més que nosaltres.
P.S. La bona fe d’en Sostres m’ha fet tertulià de la tele (BarçaTV, cada dia de partit, una hora acabat), i com que tinc un pànic escènic que la meva coacher em tracta amb dubtós èxit (no per manca de perícia seva, més aviat per com de greu n’és la cosa), he vist el partit amb el cap a una altra banda, ja em dispensaran. Dissabte prometo apuntar-me les coses a la llibreta.
