[Adolphe – Benjamin Constant – L’avenç. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret]
Amb la caiguda de l’Antic Règim, la vida mundana a París veu néixer una nova època. Lluny de l’hermetisme de la cort versallesca, els salons de la nova classe dirigent s’estenen arreu de la ciutat. La crème de la crème de la intel·lectualitat parisenca es reuneix a les tertúlies per discutir sobre tota mena de temes elevats. Quan se’n cansen, és habitual passar a opinar sobre els trasbalsos que provoca l’amor i altres aventures. S’hi diuen veritats molt gruixudes, fins i tot Benjamin Constant pot opinar que considera la independència de les dones “una cosa funesta, ja que si a les dones se’ls dóna massa temps lliure, en aquest temps s’hi poden introduir elements forans i corrompre-ho tot”. Madame de Staël, la cèlebre novel·lista i amant de Constant, no devia ser a la sala en aquell moment. En aquest nou ambient de cort sense monarques, la literatura guanya nous personatges i la posteritat alguns mites memorables.
Un d’ells és la singular història entre Benjamin Constant i Madame de Staël. El filòsof i la novel·lista mantingueren una relació apassionada però difícil. Enmig de les contínues discussions, sembla que fou ell qui digué que n’estava tip d’aguantar numerets d’una dona massa enamorada. No és que Constant tingués mala fe, però l’home que escrigué “la llibertat dels antics comparada amb la dels moderns”; tractant-se d’amor només va saber sentenciar: “per la via del cor, no hi ha cap altre camí que el patiment”. D’aquest axioma va decidir escriure’n una novel·la. De fet, la vida de salons vingué acompanyada de la profusió de novel·letes d’amor que funcionaven com a advertiment: qui escrivia relatava l’experiència pròpia per aconsellar als companys de no cometre els mateixos errors. De la novel·la de Constant i les seves circumstàncies se’n dedueix l’etern dilema entre l’amor i les convencions. La novel·la explica la història d’Adolphe, un jove arrossegat a una vida que no desitja per culpa de la passió d’una dona. L’Ellénore, la dona en qüestió, té deu anys més que ell i una reputació molt dubtosa. Adolphe comença la seducció com un joc d’enganys, però du la relació tan lluny que ja no pot desfer-se d’un compromís massa ferm. Tot i que no l’estima tampoc és capaç de deixar-la. Fora de la novel·la, Constant deia que Madame de Staël era insuperable en les maneres, segura en les resolucions i capaç de mantenir encesa una conversa durant hores sense distinció del tema tractat. Tot i que la bellesa no era la seva gran virtut, ho compensava amb la gràcia i l’eloqüència del parlar. Instruïda i implicada en els affaires polítics (defensora de Napoleó), s’havia pres seriosament l’ideal de dona forta després de la Revolució.
Però Constant (i el protagonista de la novel·la) no en tenien prou amb això, perquè ho volien tot: la dona submisa i intel·ligent, la dona bonica però sense massa temps lliure per corrompre res. Una descripció que no encaixava gaire amb Madame de Staël, de la qual deia: “Quin do d’observació! Quin esperit d’home, amb desitjos de ser estimada com una dona…!”. Mentre ella, intuint les debilitats de Constant, escrivia a una amiga: “donaria la meitat de la intel·ligència que m’atribueixen per la meitat de la bellesa que vostè posseeix”. Ja se sap, no es pot tenir tot… La novel·la i la realitat no acaben gaire diferent: Ellénore i Madame de Staël es consumeixen quan saben que no són estimades: malgrat la seva força, no poden suportar no veure recíproc l’amor que havien donat. L’home i el personatge dividits entre una dona amb talent i les convencions del seu temps acaben triant la darrera opció. Així com la revolució devora els seus fills, als cortesans sense monarca els devora l’ideal de societat que els ha fet néixer.
