Des de molt jove he cregut en el valor de l’experiència. Sempre he pensat que les organitzacions, públiques o privades, i també els òrgans que les governen han de comptar amb un conjunt de persones de totes les edats, també persones grans.
He cregut això perquè les organitzacions estan en continu aprenentatge i recanvi. La mescla és bona perquè el coneixement tàcit es transmet, altrament es perdria. Experiència i coneixement dels més sèniors serveixen per alimentar els més joves, que, generalment, aporten dinamisme. Un engranatge que lliga l’entrada dels joves i la sortida dels vells amb un temps de coincidència. Fórmula ideal per garantir el màxim aprofitament de les capacitats individuals en benefici del col·lectiu.
El món, però, es mou a batzegades i comet errors contínuament. En l’antiguitat, el senat era una institució que aportava saviesa i coneixement. Fa quaranta anys van popularitzar-se els “yuppies”, joves professionals urbans, universitaris, disruptors i immodestos, amb sous astronòmics, que havien de dirigir les economies. Expulsaven els grans i els de mitjana edat. No van durar molt, però sí que va quallar, i encara dura, la idea que cal eliminar els “vells” dels llocs de responsabilitat i directius – executiu, per donar pas a gent jove. Aporten joventut i, en general, són més barats, però el conjunt és incapaç de capturar el coneixement que va marxant.
Crec que és un error. Un model erroni. No ho dic perquè jo ja formi part de les classes passives i que cregui tenir les meves capacitats intel·lectuals en bones condicions. Aquesta idea l’he mantingut sempre, des de ben jove.
No hi ha dubte que això no val igual per a totes les professions ni per a tots els llocs a l’organització. L’edat afecta de diferent manera. Posant com a exemple la meva antiga professió, no és el mateix donar classes a universitaris de darrer any de carrera que a adolescents de primer de batxillerat. L’esgotament físic i mental acostuma a ser superior en el segon cas. Encara que la recompensa intel·lectual es mantingui, el cos ja no respon igual.
Això també serveix per a càrrecs d’alta direcció. És freqüent que els alts directius hagin de viatjar bastant i mantenir reunions a hores en què la gent ordinària s’ha retirat. Viatges, dinars i sopars i reunions tenses no les suportarà igual una persona de quaranta anys que una de setanta. La somnolència que de vegades segueix a un dinar, augmenta amb l’edat. No queda bé adormir-se en una reunió de treball. Sempre parlant en general i suposant bona salut.
Tanmateix, què passa amb la capacitat intel·lectual? El cervell és ple de neurones que estableixen connexions amb altres neurones. L’eficàcia de la comunicació depèn de la mielinització. El cervell dels nens de dos anys té una elevada plasticitat, és a dir, és capaç d’adaptar-se a l’entorn molt de pressa amb l’establiment de moltes connexions en un procés d’aprenentatge i consolidació de memòries. Amb els anys la plasticitat disminueix, però el coneixement augmenta. La plasticitat creix fins a aproximadament els vint anys i als seixanta comença a declinar. Les neurones que no s’utilitzen es desmilienitzen i es perden connexions. Els coneixements que no es fan servir, es desconnecten i obliden parcialment. La manca d’activitat mental porta a la neurodegeneració patològica o no.
Amb tot, la capacitat d’establir noves connexions no es perd amb l’edat, però sí la velocitat de formar-les és menor i la consolidació una mica més difícil. Quina diferència hi ha entre un cervell d’un jove i un d’un vell? La capacitat d’establir connexions ràpides, més mielinització, és més gran en el cervell del jove, però el de la persona gran té més coneixements acumulats i pot establir models amb molta més eficàcia. Si comparo el que recordo de les meves capacitats, trec exactament aquesta conclusió. Alguns dels coneixements que tenia i no he utilitzat estan adormits, els puc recuperar amb més o menys dificultat. Em costa més memoritzar coses noves, però, en canvi, tinc molta més capacitat de fer models i connectar coneixements. Em trobo mentalment ben capacitat per fer igual o millor les tasques intel·lectuals que feia fa deu anys. La gent que es retira de la vida activa i no fa cap tasca intel·lectual perd capacitats i connexions neuronals.
Podria jo ocupar un càrrec que requerís reunions i viatges amb llargues jornades? Rotundament no, de cap manera, físicament tinc menys resistència que fa deu anys i menys encara que fa vint. Tot i que algunes persones es trobin relativament bé a edats avançades, dubto que puguin fer activitats altament estressants. Tanmateix, podria fer moltes coses que no faig a causa de la meva jubilació.
Això em porta a la polèmica sobre la presidència dels Estats Units d’Amèrica. És evident que Joe Biden no té les condicions per mantenir el ritme de la presidència d’un país com els EUA. Només de veure les jornades que fa ja em canso. Segurament, podria prendre decisions encertades dins del seu despatx, però no sotmetre’s a les activitats internacionals que veiem per TV. Pot Donald Trump fer-ho? Tot i que aparenta ser un home fort i amb bona salut, diria que encara que sembli que sí, dubto que amb setanta-set anys pugui mantenir el ritme presidencial durant massa temps. És llei de vida.
No sé si els polítics prenen estimulants com fan alguns esportistes. Potser caldria fer proves antidòping a alguns polítics i, en cas de positiu, no deixar-los participar durant uns anys. Algunes de les coses que fan i les decisions que prenen podrien ser degudes als efectes d’alguna substància psicoactiva.
Potser caldria reflexionar sobre el que un pot i no pot fer. També, si algú no es capaç de veure’s a si mateix, hi hauria d’haver fórmules per evitar segons quines barbaritats. No és política, és fisiologia. A molts els passa com aquells actors i actrius que volen fer els mateixos papers durant més de dues dècades.
