Les darreres setmanes ens hem desempallegat de les nostres pors. L’11 de Setembre començàrem a creuar el Rubicó i dijous passat vàrem arribar a l’altre riba: el President Mas i un gruix molt important de catalans amb ell vàrem traspassar un llindar que farà que res no torni a ser com fins ara. El President va fer el pas perquè sap que al seu darrere hi ha més d’un milió i mig de llebrers i conillers que persegueixen quimeres que fan perdre el son al monarca caçador d’elefants.
La resposta a la petició del pacte fiscal és la Constitució espanyola, la qual no ens pot encabir i no volen canviar. Ja ens ho havien deixat prou clar els darrers anys. Ens hem estavellat contra el mur constitucional i la voluntat política de les classes política, econòmica, cultural i mediàtica espanyoles. Però en aquests moments de trasbalsaments a escala planetària Catalunya es juga la seva supervivència econòmica, social i cultural, i es veu abocada a bastir un nou projecte de futur que asseguri aquesta subsistència.
Sembla ineludible la conveniència de convocar unes eleccions que manifestin la voluntat sobirana del poble català, el qual delegui als seus representants parlamentaris el mandat de bastir un projecte estatal propi que garanteixi la seva viabilitat com a societat lliure. Però, encara que comporti un retard d’uns pocs mesos, primer caldrà aclarir quins són els partits que volen avançar per aquest camí i prendre les decisions conjuntes que permetin idear el full de ruta, definir l’abast i la forma d’aquesta convocatòria electoral, posar-se d’acord en possibles punts comuns en els seus programes o decidir si formen una coalició amb llista única. En qualsevol cas el poble, les forces polítiques i les institucions hem d’encetar junts, sense fissures, aquest relat compartit. I ningú no pot començar enganyat: caldran moltes renúncies. No si val posar pel davant de Catalunya cap condició prèvia, ni un model d’estat -Catalunya socialista, Catalunya lliberal, Catalunya verda,…-, ni els propis diners, ni els propis interessos partidistes, sectorials o personals. Ara és Catalunya. “Res no serà fàcil, però tot és possible”, va dir el President el matí del 12 de setembre tot parafrasejant Martí i Pol. I serà possible allò que ens proposem. No ho dubtem: ara és Catalunya. Ara o mai
