És la una de la nit, al defora hi fan brega. A casa la L. hi fem de nou “botellón”. De nou no sé dir que no. Intento moderar-me, no com d’altres vegades que he acabat vomitant al metro i que acaba amb un sentiment de penediment i de culpabilitat. Potser això és el que em distingeix dels altres, aquest sentiment que no estic fent el més sensat. Tinc vint-i-cinc anys, ja no en tinc divuit. I és cert que encara som joves, que tenim tota la vida per endavant. Però vull gaudir-la d’una altre manera, a partir d’ara. Anar al teatre, fer un sopar o un dinar amb amics. Posaria la mà al foc que em sentiria més plena. Fer un viatge conjunt, sense pensar-m’ho gaire, fins i tot al primer lloc que veiés al llistat d’avions que s’enlairen des de l’aeroport. I és que tinc l’esperit viu, però em falta polir-lo, saber quins són els meus valors i posar-los en pràctica, actuar conseqüentment. A quantes de persones els ha passat que han actuat de manera premeditada sense ser conscient del que actuar així pot suposar. Mai he tingut parella, potser perquè no he sabut mostrar el millor de mi. La gent se’n fa creus. Les àvies i tietes et diuen “aprofita aquesta etapa de la joventut”, que és la millor, fora de responsabilitats i de compromisos. I tenen raó. No sabem el que tenim, fins que ho hem perdut. Anit, abans del concert, vaig comentar uns fragments que havia escrit en anglès a la parella de la L., ell que és anglès. Em va ajudar complagut, i li n’estic agraïda. Però em va molestar que em diguessin que “no és normal posar-se a parlar d’estudis en una nit de festa”… Bé, intento concentrar-me en l’estudi, que és el que ara toca. És cert que hi ha moments per a tot, però les oportunitats no es perden i personalment em va fer il·lusió poder posar en pràctica els meus coneixements d’aquesta llengua. La nit va continuar tranquil·lament, vam anar al Fòrum, a un macroconcert de música house, tot i que vaig sentir-me fora de lloc. De nou aquest sentiment de desentonar. I és que la majoria de públic devia rondar els divuit anys. S’ha acabat, em dic, a partir d’ara -que en el fons és el que més em complau-, haig de fer activitats més pausades i més enriquidores. Se m’ha acabat l’etapa adolescent, ja no tenim edat per anar fent aquestes coses, ja ha quedat enrere l’adolescència. No ho sé, tot plegat se’m fa estrany, un nou sentiment cap al que abans m’atreia ara emergeix. Em faig gran? Segurament deu ser això.
