Amigues, amics,
Us desitjo de tot cor que tingueu un any 2019 en PAU. Suposo que tots desitgem que aquest any que estem començant sigui millor que l’anterior, en tots els sentits. No crec que hi hagi ningú que hagi passat un 2018 tan bo que no desitgi que aquest no sigui millor. Els qui, per diverses raons, han, hem passat, un any dolent, sí dolent, no l’oblidarem fàcilment, però volem un 2019 millor.
Per asserenar la ment i l’esperit acabo de posar-me El Messies de Händel. Enguany encara no l’havia escoltat sencer. Cada època de l’any té la seva música i aquesta em faltava. És una delícia per als sentits, però també em sentia deutor d’aquesta peça de la mestria musical mundial especialment aquestes anomenades “Festes”; perdoneu, però no són festes per a tothom. Com sento no haver pogut estar dissabte passat a la presó de Lledoners sentint aquestes melodies al costat dels nostres presos polítics! Ni haver pogut fer costat a les nostres preses polítiques de Puig de les Basses i Mas d’Enric. No oblido tampoc els i les nostres compatriotes de Brussel·les, Escòcia o Suïssa, com no oblido tots i totes que estan amb l’ai al cor, pendents de ser citats a declarar pels mateixos motius tan altruistes com la defensa dels valors humans, democràtics o republicans de la nostra pàtria, Catalunya. Em sento deutor de tots ells i elles.
Perdoneu-me si me’n vaig d’una cosa a l’altra. Händel segueix acompanyant-me suaument. No com la tele, que he abandonat abans de posar-me a escriure. Tinc costum de mirar les notícies i, tot esperant el que m’agrada més, la informació meteorològica, m’he hagut d’empassar no sé quantes colònies; aquests dies em sembla que jo mateix faig pudor d’aquests perfums que necessiten d’uns espots tan ridículs per rentar el cervell dels qui no saben què regalar. No sé, però, si són pitjors aquests anuncis o les notícies que es veuen abans: violència masclista i de tota mena, embarcacions amb refugiats que no les deixen atracar als països de la ribera nord de la costa Mediterrània, feixisme a l’alça, accidents, política barata; aquests dies, de tant en tant, hem vist algun pessebre, escoltat bona música i contemplat els primers nadons de l’any. Majoritàriament, m’he dedicat a llegir, premsa i llibres, a escriure i a passejar les bones hores de sol que ha fet. Bé, família amb nets, com se suposa en aquests dies. Enguany, a casa, no s’ha tastat ni una gota de cava. Avui (ahir per vosaltres), que faig uns quants anys, m’he permès assaborir una mica de ratafia. (Ara hem arribat a l’Al·leluia…., és quan els presos el van poder sentir des del pati de Lledoners. Qui hi hagués pogut ser! M’aturo uns moments.)… Magnífic! Em couen els ulls.
Em costa escriure sobre la realitat, però no puc evadir-me’n. Visc, vivim, en el món que vivim. Fa temps que no escric poesia; jo mateix m’ho explico. Trobo poesia en els arbres, els boscos, les flors de tardor-hivern, el cel blau travessat per aquelles cues blanques, allargassades dels avions, les postes de sol del pla de Llerona, netes de núvols però enrogides de foc i colors, trobo poesia en els nets i netes i, sobretot, en la que estic esperant; poesia i vida. Torno, però, a recordar… l’any 2018. Torno a la realitat, a les notícies dels mitjans. Els trio, hi tinc dret, però hi ha el que hi ha.
Intentant recordar el que he vist, sentit i llegit avui, em quedo amb les notícies de l’espai. Els xinesos han fet aterrar un mòdul a la part oculta de la lluna. Aquests donaran feina als taiwanesos i als americans del Trump. Feia mil anys que somiaven anar a la lluna, a la missió li han posat el nom de lluna en xinés.
Els americans, amb no sé quina nau que el 2015 va passar per Plutó, la van fer seguir i ara ha pogut fotografiar un asteroide de la zona de Kuiper, fora del sistema solar, molt lluny, al qual atribueixen uns 30 quilòmetres de diàmetre. El que em sembla més significatiu d’aquesta missió és que l’ha dirigida una dona, no en recordo el nom. Jo que soc un admirador de madame Curie (tampoc recordo el seu cognom polonès), em sembla fantàstic quan les dones aconsegueixen aquests èxits. No crec en les quotes, crec en el valor de les dones, ni més ni menys que en el dels homes. Per això fets com el de la científica americana s’haurien de posar més en relleu. Aquest és el camí que derrotarà els misògins, els violadors, els de VOX i tants altres monstres com els de la Manada i els jutges que els deixen anar lliures mentre hi ha innocents gens perillosos a la presó.
Sobre aquestes missions científiques a l’espai s’han sentit i se segueixen sentint crítiques aparentment raonades com: “Amb la misèria que hi ha al món, per què no es dediquen aquestes inversions sucoses que es fan per anar a l’espai a combatre aquesta misèria?”. Jo veig pitjor la tremenda despesa en armament. Aquesta és per a la destrucció; la de l’espai, amb tots els dubtes del cas, sembla que va destinada a l’experimentació i recerca. El que trobo és que els governs i empreses que fan aquestes inversions per a la recerca espacial haurien d’explicar millor i més profusament quins son els vertaders objectius, quin profit en treu o en pot treure la humanitat, sobretot per apaivagar les misèries. Si pensen a llarg termini, per què no actuen ara mateix sobre les causes del canvi climàtic provocat per l’home? La ciència és encisadora, almenys per a mi, però els responsables de les grans inversions i despeses esmentades ens haurien d’explicar millor els resultats que persegueixen. Si no, serà considerada, ja ho és, una enorme despesa llençada mentre fa falta per a altres prioritats.
Crec que hi ha, entre altres, tres coses que no funcionen a la nostra societat: les prioritats, l’egoisme i la justícia. Això, afegit a l’expansió del autoritarisme, la manca d’humanisme i la descura del planeta ens pot dur a la catàstrofe. No sé què en penseu.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
