El president del Real Madrid, Florentino Pérez, ha declarat arran de la Pilota d’Or guanyada per Cristiano Ronaldo, que “és una persona exemplar, especialment pels nens”. Bé, el problema, principalment, és aquest: que els futbolistes siguin exemple d’alguna cosa que no sigui jugar a futbol. Aleshores és quan ens importen les seves frívoles vides i els fem fer rodes de premsa després dels partits, com si haguessin d’aportar alguna cosa interessant. Tòpic rere tòpic, vaguetat rere vaguetat, omplen pàgines de premsa i minuts de ràdio i televisió, com si no tinguéssim res més a explicar-nos.
Recordo el cop que a l’escola ens van dur un futbolista com a referent. Ens va venir a explicar la seva mala experiència amb el tema de les drogues, ens va vendre uns llibres on hi explicava la seva vida i ens va dir que no seguíssim el seu camí, que havia pogut abandonar després de molt d’esforç. Poc després vam llegir a la premsa que, sota l’efecte de les drogues, havia destrossat tot el mobiliari d’una habitació d’un hotel.
Els futbolistes no són referents de res positiu, ni les seves opinions valen més que les dels altres. Precisament, en termes generals, solen valdre menys i és per això que no cal que parlin i convé que es limitin a jugar. No cal que l’Albert Om els pregunti sobre la independència i el que cal és que corrin i que xutin fort.
No són referents, però són paradigmàtics dels valors que imperen en bona part de la societat: caler fàcil, incultura i mal gust en el vestir. Uns esmòquings lamentables, duien l’altre dia. I això quan es muden. Quan van vestits de diari fan una pena incommensurable, amb aquelles gorres malparides, aquells pentinats de pollastre i les samarretes ben ordinàries.
Un dia un home m’explicava que es va trobar un futbolista en una discoteca on, en principi, s’havia de seguir un determinat codi de vestimenta. A les discoteques no s’hi troba res de bo, i per això jo procuro no anar-hi, però aquell home em deia que el futbolista anava vestit amb una samarreta imperi i una gorra. Va anar a queixar-se a la direcció del local, sense que això fructifiqués. Mal fet d’anar a la discoteca, però ben fet de queixar-se. Els seus diners i el ramat d’idòlatres que l’envolten no han de poder vèncer el bon gust sense que aquest ofereixi, almenys, una mica de resistència.
Si Cristiano Ronaldo és referent dels nens –i aquí poseu-hi gairebé qualsevol altre futbolista-, la seva aspiració no serà la de esdevenir més formats ni intel·ligents, ni la de envoltar-se sempre de bona gent, ni la de tenir una família que funcioni, ni la progressar dia a dia. El que voldran és anar vestits com pòtols, envoltats de bagasses i esperar que els diners els caiguin del cel. Em sembla que això no és desitjable.
