Qui m’havia de dir que un dia deixaria d’agradar-me i d’interessar-me seguir partits de futbol! Ara amb prou feines els del Barça, aguanto. Sí, aguanto. I de vegades ni això. I aquests comentaristes, i aquests suposats periodistes, tan savis, pobrets, sigui quina sigui la llengua que parlen, sisplau! I potser tot vingui d’una conversa amb l’amic Jordi Homs, convençut com està que es tracta ni més ni menys d’un deport de plebeus. Sí, plebeus. El cas és que ahir cap al tard i un poc fatigat em vaig disposar a veure l’Atlètic de Madrid-València. Impossible. Vaig canviar de canal al cap de 20 minuts. Cap al TCM, fantàstic. I em vaig trobar que faltava poc perquè comencés ‘El Col·leccionista’ (The Collector, William Wyler, 1965). Amb Samantha Eggar i Terence Stamp. I totes les dualitats possibles, o gairebé. No l’havia vista mai abans i em semblà que no té res a envejar al Hitchcock de Psicosi. El psicòpata és psicòpata i no hi té res a fer. No són papallones el que col·lecciones. Són noies. Col·lecciones noies perquè vas mancat d’amor, sinó que el teu és un amor malaltís. El malalt de Hitchcock no en col·leccionava, de noies. Ell directament volia ser noia, se sentia noia, i hauria volgut ser la seva pròpia mare perquè l’ha matada i, a més, és taxidermista. Dualitats. Dominador-dominat, provocació-repressió sexual, classe alta-classe mitjana. El paper dels actors. Tot concentrat en ells dos. Cripta claustrofòbica del ‘Col·leccionista’. Ambient teatral i relat psicològic de la soledat. Repulsió i atracció. Dubtes, incerteses, temors. I la diatriba contra ‘El Vigilant en el Camp de Sègol’ (Salinger) i contra els quadres de Picasso. Curiós. Primer perquè aquest noi, Caulfield, ¿de què es queixa tota l’estona? Fill de bona família, alumne d’escola de renom, mancat de no res i sobrat de tot, ¿de què es queixa? ¿Per què és tan mal educat i es comporta sempre de la manera que es comporta? ¿I per què parla tan malament? Semblen objeccions lògiques, sí. La follia i la clínica mental. Però encabat hi ha la literatura. Igual que amb els quadres de Picasso. ¿Per què són tan valorats? Escolti, les persones no fem aquestes cares que pinta el pintor. No sóm així i no tenim aquesta fesomia ni aquesta aparença. ¿Per què, doncs, s’atorga tant de valor a unes tals pintures? Però encabat hi ha l’art, és clar. I ella, que ha desaparegut. I la busquen. Però no pas a ell, que no és sospitós de res. Els malalts mai no són sospitosos de res. Ella, doncs, no té cap possibiltat que la trobin enmig de la foscor de tot plegat en què ara viu. Fins que ha passat ja aquest darrer capvespre, l’hora que la civilització es fa més reconfortant. Tot brilla d’una manera gairebé oblidada en aquest enfrontament contra l’obscuritat de la matinada on ja som. ¿Som plebeus?

http://miquelcolomer.cat