Dels resultats post-28-A en fem una primera lectura preocupant: l’extrema dreta puja desfermada, passant de 0 a 24 diputats, i cal començar per denunciar l’anomalia democràtica que suposa tenir un diputat electe del partit ultradretà Vox, Ortega Smith, fent un interrogatori com a acusació popular en un judici polític. Les dretes, malgrat la insistència i campanya mediàtica, queden lluny de poder formar govern, però no tan allunyades de ser una força considerable per fer una reflexió individual i col·lectiva del que fem bé i malament. Del que votem i sota quins criteris.
Per exemple: és possible que a un ciutadà de Burgos, o de Lleó, o d’Almería, el que el mogui sobretot per votar un partit sigui que repeteix per activa i per passiva que la “unidad de España pasa por encima de todo” o que “Torra, Rufián, Puigdemont y Otegi son el enemigo público de España y hay que silenciarlos” o que “hay que cerrar TV3 y aplicar un 155 perpetuo en Cataluña”? I el més preocupant: aquests darrers criteris són més pesants que els de la protecció del sistema de salut o educatiu públic i de qualitat, de la garantia d’un sistema de pensions just i digne, o la de rebaixar les taxes universitàries, o de garantir un lloguer assequible pels més joves? Criteris. Deu ser qüestió de criteris.
A tot això, la socialdemocràcia tenyeix de vermell el mapa estatal, guanyant còmodament al conjunt de l’estat espanyol, més per la fragmentació de la dreta i la mobilització del “vot de la por” davant l’augment de l’extrema dreta encarnada en Vox. I precisament el vermell tenyeix gairebé totes les províncies de l’estat, a excepció del País Basc i Catalunya, els grans diferenciats -ja històricament-, on hi guanyen àmpliament opcions independentistes i sobiranistes, en un context de presos i exiliats on sembla ser més difícil que mai establir ponts amb l’Estat.
Però, en definitiva, la lectura que cal extreure d’aquestes generals és que urgeix una solució política real per resoldre un conflicte polític, que això només es resoldrà seient a una taula bilateral i entenent-nos. Perquè no hi ha alternativa, no ens podem negar els uns als altres: els independentistes no deixaran d’existir ni tampoc ho deixaran de fer els constitucionalistes. I perquè sobretot cal retornar un conflicte polític d’allà on no hauria d’haver sortit mai: la política.
