Mentre aquí el Dia de la Mare ens tenien entretinguts amb l’últim gag de la Junta Electoral Central i els incomparables tribunals espanyols (als anys 80, TVE va emetre amb força èxit Juzgado de Guardia, una comèdia americana ambientada en un tribunal de grillats que aquí, vist el personal que hi corre, passarien desapercebuts; si TV3 la reposés, ho petaria), a Àustria, al camp de concentració de Mauthausen-Gusen, una delegació de la Generalitat encapçalada per la Directora General de memòria democràtica, Gemma Domènech, commemorava el setanta-quatrè aniversari de l’alliberament del camp, en presència de la ministra de Justícia del govern espanyol, Dolores Delgado.
El règim nazi va convertir Mauthausen en un dels seus pitjors camps d’extermini. En aquests camps l’ésser humà va assolir nivells d’abjecció mai vistos; va vexar, torturar i assassinar milions de persones, mentre d’altres milions miraven cap a una altra banda. És un dels episodis més execrables i degradants de la història de la raça humana, que semblava haver tocat fons i après la lliçó. Però cal no menystenir la capacitat de superació de l’home, i no ha hagut de passar ni un segle perquè als parlaments de mig món s’hi puguin tornar a trobar partits que comparteixen bona part del ideari xenòfob, racista, supremacista, masclista i homòfob dels responsables de la barbàrie de Mauthausen. En comptes de centrar-nos en això, però, ens dediquem a muntar numerets.
La ministra Delgado i el seu seguici van abandonar l’acte quan Domènech va esmentar el nom de Raül Romeva i va recordar la seva condició de pres. I els mitjans espanyols van respondre a l’instant, com s’espera d’un gos de presa ben ensinistrat, acusant la Generalitat de fer servir l’acte per reivindicar els líders independentistes empresonats i de comparar-los amb les víctimes del genocidi nazi. Només cal escoltar el discurs de Domènech per veure que ningú pretén comparar res, i que totes les notícies que fan servir aquest verb, “comparar”, són, per tant, falses (fals és el mot català que abans es feia servir per dir fake).
Pel que fa a la reivindicació, Domènech fa el seu discurs davant la placa que la Generalitat va col·locar el 7 de maig de 2017, un disseny en granit de l’escultor Jesús Galdón amb un forat circular que deixa veure les pedres del mur on penja, sobre el qual es pot llegir en quatre idiomes (català, castellà, alemany i hebreu): “Tot el dolor d’un poble”; va ser precisament Romeva qui fa dos anys, com a conseller d’Afers Exteriors del govern català, va descobrir aquesta placa. Què pretenia, la ministra? Que s’ignorés aquest fet? Que oblidessin que la persona que fa tot just dos anys parlava davant la placa s’ha passat més de la meitat d’aquest temps a la presó per motius polítics? Doncs si això era el que volien, hauria estat bastant més intel·ligent no fer el paperet i atiar després la premsa perquè sortís a mossegar.
Però no, la ministra i el seu seguici, bandera espanyola inclosa, van decidir abandonar l’acte i anar a celebrar el seu homenatge particular davant una altra placa, on no consta cap emblema oficial però que sembla que va fer col·locar el rei Joan Carles I amb motiu de la seva primera visita oficial a Àustria el febrer de 1978. El text que figura a la placa, en dos idiomes (castellà i alemany), diu: “España a sus hijos caídos en Mauthausen”. Allà sota, la ministra va dipositar un ram de flors i després va dir, mirant desafiadora la càmera: “Y esta es por todos, ¿eh?” i va afegir, per si no havia quedat prou clar: “Por todos los españoles”. Perquè ja se sap que de mares i pàtries només n’hi ha una.
