Quan de temps fa que no escrius sense intenció? Amb això de “sense intenció” vull dir sense un objecte definit que s’anticipi al text, sense uns límits temporals imposats, o sense una estructura definida segons la qual el teu text hi anirà ficant-se, com una massa tova de pa, com plastilina o aquella substància acolorida que es venia en reproduccions de pots de fem de plàstic a què jugàvem els de la meva generació quan érem infants? Una massa que s’adhereix al contorn de qualsevol cosa, amorfa. Doncs aquí, voldria això, aquesta massa amorfa que surt dels dits que teclegen per pur plaer d’escriure, que fan néixer un cos sense pensar en res més que en el moviment persistent dels dits sobre el teclat, en aquest mateix moment. Diuen que és un teixit, el text, que és com filar, com posar-li fil a l’agulla i fer que d’alguna cosa amorfa surti l’estructura final, a poc a poc, posant-li dedicació a cada detall, creant-li un cos dimensional des de la linealitat de l’escriptura.
De l’escriptura sense forma, a la imatge final. I el cas és que l’altre rep de imatge segons altres codis. Acabo d’esborrar quatre vegades seguides la frase que segueix a la paraula “codis”. Ara esborro la paraula sencera per posar-la entre cometes, perquè (pausa) allò que en diem “segons els criteris personals”, en realitat té a veure amb els mecanismes del psiquisme profund que reben la imatge forana i la llegeixen per un procés de representació. Inconscient-conscient-inconscient. De l’inconscient és com si es poessin objectes per un contacte, per un requeriment extern, i llavors són presentats a l’inconscient, però no els objectes, perquè el desig sempre és desig i no pot ésser encapsulat en la significació (Freud, Lyotard). No l’objecte, sinó la seva representació.
Així, si dic que aquí comença a haver-hi un cos escrit, no és l’escrit en si mateix el cos, sinó el que l’altre percep com a estructura. Tanmateix, no sé si és possible escriure sense la participació de la consciència, tot i que aquesta impulsivitat que segueixen els dits podria apropar-se a allò que devien cercar els surrealistes amb la seva escriptura automàtica. Encara que hi ha tot de surrealistes, hi ha André Breton, que va construir uns textos que no sé si ben bé serien escriptura automàtica o dels somnis transcrits només en despertar-se, aquell mateix dismòrfic que és un somni, sinó que en realitat el que diria que Breton buscava –si jutgem per llibres com Arcane 17– al meu entendre és la participació d’això que Jung entenia com a arquetipus i com es vehicula en tot de formes del discurs, és a dir poesia, és a dir prosa, és a dir qualsevol forma textual que vulgui ressaltar o resignificar un viatge de l’índole que sigui. Però no només Breton, hi ha René Char, hi ha Pierre Reverdy, hi ha Valentine Penrose, amb la seva Comtesse sanglante, publicada en 1962. Ara estic recordant tot això, de sobte, que sobre Penrose es diu que va ser artista plàstica, poeta i soldat. Artista plàstica (en escriure “artista” els dits han oblidat la lletra te i han escrit “arista” que en català és “aresta”, però bé, és la mateixa paraula, el mateix fons, i d’això potser Freud diria que són el meu lapsus, el meu bloqueig, la meva equivocació els qui posen de manifest alguna qüestió vital no concedida, no assumida), poeta i soldat. Valentine Penrose va estudiar l’art romànic català del segle XII, va aparéixer en La edad de oro de Buñuel i el seu llibre va ser un èxit perquè Georges Bataille en Les larmes d’Eros en va parlar. D’aquest text, del de la Penrose, dic, Alejandra Pizarnik va escriure una adaptació que se submergeix en els fons terrorífics de la dissolució, l’erotisme i la melangia. I l’erotisme en la violència i la violència en l’erotisme, perquè les figures signifiquen perquè simbolitzen, i la desfeta pròpia es vessa en el text sobre la comtessa Eszsébet Báthory, on es veu clarament que temes com el descens, l’entrada al castell, la profanació que propicia el mal sobre el cos de les joves víctimes, en realitat poden ésser llegides en clau de síndromes de melangia, en clau d’objecte perdut que la consciència no pot assumir i que es plasmen en l’escriptura.
El text esdevé, ocorre, surt a la superfície. No sé si és una construcció que pertany completament a la voluntat o és que hi ha un llenguatge de fons que de sobte es mostra, i el que sembla una revelació, un miracle, una veritat, no és més que ascendir una escala o saltar al buit o mostrar-se. À la fois essai et récit, llegeixo a Vikipèdia sobre Arcane 17. Com esperava Giorgio Agamben (i també Octavio Paz) la poesia i la filosofia es mouen en l’àmbit de l’analogia, i Breton precisament va jugar a això sobretot amb aquest llibre, perquè l’arcà disset de la baralla del Tarot de Marsella és el corresponent a l’Estrella i, alhora, la dissetena lletra de l’alfabet hebraic qui évoque, en tant que signe, la langue dans la bouche. Després diu que l’edició original va esser il·lustrada pel pintor Roberto Matta, inspirat en les imatges del Tarot. Busco un llibre sobre Tarot. En tinc un, de Sallie Nichols, alumna de Jung en el C. G. Jung Institute de Zuric, quan encara hi havia Jung al capdavant, i on escriu sobre l’Estrella que simbolitza la mortalitat i que el concepte d’individuació de C. G. Jung és semblant a l’objectiu alquímic, perquè tota salvació possible en realitat hi és en el fons de cada individu, no fora, i l’Estrella simbolitza això, un pas important cap a la participació conscient del procés d’individuació. L’Estrella és l’esperança de conscienciejar. La llengua a la boca, la significació en la foscor de l’enigma.
Fer sortir a la llum. Revifar. Extreure. Arqueologia. Escriure (també) és això, despullar-se, buscar, el nu perdut de René Char. Com també Alejandra Pizarnik manifestava als seus diaris, encara que condemnés la seva dedicació absoluta a aquesta tasca. Alejandra amb horitzons cremats, amb un cos suïcidat. I potser, aquest text que, sense pretendre-ho inicialment, ha acabant assumint una forma, un vertigen, una apertura. Escriure és exposar(se). Diria que el text, també el poema, respon a una vinculació silenciosa amb el seu origen, que és una falla, un buit, que és saturat de sobte amb imatges que conformen fantasmes. El fantasma del pare, el de l’amor, el de l’origen, el del jo, el de la mare, el de. Diria que el text es això i que també gaudi en aquest procés que coneix el punt de partida, però n’ignora el trànsit, les parades, les rectificacions. Diria que és qui escriu, però tampoc n’estic tan segura, perquè alhora som allò que de l’altre i de la realitat robem, i ens marca, i en va refent. Però sí: llum, potser, talls en l’espai i el temps, resignificar i, en el cas de la poesia, moments d’una intensitat pròpia en els textos, una especificitat de llenguatge i pensament que es condensa de forma específica.
Escriure és el procés, no l’escrit. Per tant, per lògica, diria que tant fa el que es digui. També dubto d’això.
