Aquesta tardor a Catalunya no tindrà res de tranquil·la. Els catalans no estan disposats a acceptar mansois la repressió espanyola, i les dures condemnes que s’esperen en el procés escandalós contra els presos polítics catalans, enlloc d’intimidar el poble, augmenta la seva mobilització i l’empeny cap a una llarga i pacífica resistència cívica.
Tant més que aquest procés vergonyós no és la única cosa que encén els ànims. A finals de juliol la Conselleria d’Economia catalana va difondre un informe de la Intervenció General de l’Estat que confirma allò que generalment se suposa: el tractament perjudicial de Catalunya per part de l’Estat espanyol.
Segons aquest informe, de les quantitats previstes en els pressupostos de l’Estat del 2015 al 2018 per invertir a Catalunya només se n’ha invertit un 65,9 %, per sota de la mitjana de 75,3 % a tot Espanya. En comparació, dels mitjans previstos en aquest període de temps per a la regió de Madrid, se’n va invertir significativament fins i tot un 114 % (!). Però a Catalunya -per exemple- dels mitjans previstos per les comunicacions de Renfe Rodalies només se’n va invertir un 14,5 %, amb fatals conseqüències per als indignats usuaris, per molts d’ells el mitjà de transport al lloc de treball.
Un parell de dies després de ser publicat l’informe, el govern central va exigir al català la reducció dels costos en el sector sanitari. Això vol dir, gastar menys diners en hospitals, medicaments i en general en atenció sanitària, especialment en pròtesis. Com que al mateix temps es va saber que el govern espanyol vol gastar-se 2.000 milions en tancs (en total 12.000 milions en armes, en un any), aquesta exigència ha causat molta mala sang.
O mirem-nos el cas de l’aeroport de Barcelona (administrat per l’Estat) en comparació amb el de Madrid. Tot i que el de Barcelona només té un 0,8 % menys moviment de passatgers que el de Madrid (el 2017: 47 milions), mentre que al de Madrid hi ha 3.500 treballadors, 3.200 dels quals són fixos, el de Barcelona s’ha de conformar amb 2.000 (un 43 % menys), dels quals només 1.000 són fixos.
Com ha escrit fa poc l’exiliat president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont, fent balanç de la situació, “malauradament hem de constatar que el diàleg, la negociació pacífica i les solucions pactades són una il·lusió”.
Un altre senyal que el poble no es vol resignar de cap manera, és el recentment presentat Fòrum Civil i Social per al Debat Constituent. Aquest Fòrum no vol pas redactar una constitució per a una república catalana, sinó reunir els desigs de la població sobre allò que hauria d’incorporar-s’hi. A tot el país s’han format “Enteses territorials” que a partir de setembre han de servir per recollir les propostes i transmetre-les a una central que a la primavera s’encarregarà de passar-les al Parlament català, perquè quan vingui l’hora puguin servir de base de treball per a una Assemblea Constituent. Deixem a part que moltes de les propostes que es presentin segurament parlaran de temes als quals en una Constitució no se’ls hi ha perdut res. Però aquí allò que compta serà la voluntat de tants catalans de no renunciar a la fita de la independència.
Per a cada vegada més catalans, alliçonats per l’experiència de la reacció de l’Estat espanyol fins avui, és clar que a la independència només s’hi arribarà pel camí -segurament llarg i difícil- d’una confrontació clara amb l’Estat. Però aquesta vegada, diuen diversos comentaristes, tant la gent del carrer com les institucions oficials han d’estar disposats a reaccionar contra noves repressions amb mesures sense violència però espectaculars, que en general consisteixin a negar obediència a les ordres de les autoritats espanyoles i només obeir les de les catalanes.
És difícil de preveure com es realitzarà tot això a la pràctica. Però, sigui com sigui, aquesta tardor Espanya es veurà segurament confrontada sovint amb diverses formes de resistència cívica. Així, doncs, Europa ha de saber que aquesta tardor Catalunya no serà cap racó tranquil. I com més tardi Europa a intervenir activament en el conflicte, més s’agreujarà el conflicte i més difícil serà de solucionar.
