És el que té alinear una banqueta així de brillantment, em direu, i que feia més goig la banqueta que l’alineació de titulars, i que on son els nostres centrals, els bons. I tot plegat tindríeu raó, si no fós que poc o molt sempre hi ha virus FIFA, i que tot just dimarts tenim el Milan a casa. També ho podríem encarar argumentant sobre aquesta pedrada, aquesta passada al contrari, aquest error d’infantil de Villa que els ha donat el gol i l’oxigen, i que per cert què coi feia en Villa allí?. I de nou també caldria donar-vos la raó. Però matisar que la jugada en sí no és causa si no efecte, i que no és aquesta jugada, que és que el noi no acaba d’anar fí, però que comença no anant fí i acaba fent gols a Wembley si se li donen minuts i confiança…
D’acord, sí, i a més el que un amic m’enviava pel twitter: ens tenen tan ben acostumats, que un empat ja sembla una derrota. També. Jo ho veig, però, d’una altra manera: no s’hi val a refiar-se. Els llorers acumulats no compten entre que el refli xiula i fins que no torna a xiular tres cops. Obvi. I les becaines i el “ja els tenim” es paguen cares, fins i tot (o particularment) quan es tracta de colles de nanos joves que acaben de trobar-se amb un míster nou que ni ha tingut temps d’acabar d’explicar-els-hi que farem l’acordió i a veure si els enganxem amb els fores de joc, perquè és que els defectes se’ls tornen virtuts i no haver vist el mon per un forat s’esdevé el forat cap a la victòria de poder explicar als seus nets que jo un dia li vaig fer un gol al Barça. I bé que ho han fet.
De fet, a Anoeta, sol anar passant. Sort que tot just comencem. No se m’esverin, facin el favor, no remuguin; i posats a fer, fem-nos, també, dignes del Barça.
Bona Diada.
