Un derbi bonic, si no fos que anem amb el Barça. Disputat, intens. Igualat, perquè el el millor anava mig d’esma i el pitjor anava motivat perquè a tot el que pot aspirar és a guanyar l’etern rival i donar-els-hi als seus abnegats seguidors aquesta alegria. Turienzo Gonzalez, el refli, (ja sabeu que els àrbitres s’anomenen amb els dos cognoms: una qüestió de propietat lingüística i genealògica) s’ha empassat el penal que hauria resolt l’empat, però què n’espereu si d’entrada no ens ha volgut deixar vestir la nostra equipació oficial original… Preneu paciència, culers, i contingueu l’exabrupte, que ja sabeu el que ens espera: la conyeta periquita que de tant en tant reapareix, ni que sigui amb un empat. Se l’han guanyat, a força de ràbia, de creure-s’ho, d’anar avançant els controls malgrat perdessin pilotes perilloses, incomodant i trobant forats, sobretot per l’esquerre, com amb l’ensurt que ens ha donat Verdú, que ja era per anar demanant on tenim el desfibril·lador més proper. El mèrit, coratge a part, és tàctic: han fet un centre del dibuix ben travat i no ens han deixat els volants desarborats. Ja a la mitja part la millor notícia només era el resultat i ens tenien ben estovats físicament, i que arribés el seu gol només era qüestió d’esgotar possibilitats. Ens hem deixat encomanar del neguit, i a més avui Mesi semblava que jugués a la seva selecció més que al Barça. Com amb l’Atlético, vaja, però la diferència és que és contra els punyeteros pericos. Que els aprofiti. Tot plegat és un empat.
Joan Capdevila i Esteve
