El debat sobre l’estat de la nació és la principal cerimònia de la política espanyola. Celebrat un cop l’any al Congrés dels Diputats, serveix per repassar l’obra de govern. És el moment dels grans discursos, dels més grandiloqüents parlaments. Un esdeveniment d’etiqueta, de gala. Els focus, els flaixos i les càmeres apunten els líders polítics, que han preparat la seva intervenció acuradament, sabent que tothom se’ls mira. Això sí, si hi ha un personatge que és mirat per damunt de tots els altres, aquest és el president de torn del govern. Pedro Sánchez, com no pot ser d’altra manera, era ben conscient d’aquest protagonisme quan s’havia reservat pel debat d’enguany tot de mesures estrella per combatre la galopant inflació que ens assota: des de la gratuïtat dels bitllets de tren fins a un impost a la banca i a les companyies energètiques.
L’endemà, la premsa i els seus analistes polítics remarcaven el viratge progressista del govern de Sánchez: “Sánchez gira a l’esquerra”, deien coincidint amb total exactitud el diari Ara i La Vanguardia. “Sánchez torna a l’esquerra”, titulava El Punt Avui. “Sánchez ven un gir a l’esquerra”, segons El Periódico. Cal recordar que l’actual govern espanyol és el primer de coalició que ha tingut l’estat i que l’aliança entre el PSOE i Podem es va argumentar ideològicament com un acord de les forces d’esquerres. Així de clar s’establia en el document que formalitzava el pacte: es tractava de fer “un govern progressista de coalició que situï Espanya com a referent de la protecció dels drets socials a Europa”.
És per això que no deixa de ser peculiar que l’anunci de tals mesures sigui llegida com un viratge excepcional, una concessió graciosa, si les polítiques d’esquerres havien de ser la clau de volta de l’executiu. No són només els titulars de la premsa els que així ho interpreten. També ho fa el soci minoritari del govern espanyol. Des de Podem s’ha celebrat “un canvi de rumb” cap als “avenços progressistes” i les “polítiques valentes”. L’esclat de joia i de sorpresa indica que, fins al moment, el govern espanyol havia estat fent polítiques que podien ser considerades insuficientment d’esquerres tant pels analistes polítics com per una part del govern mateix.
Una observació superficial del PSOE de Sánchez mostra que tant és capaç de bascular cap a un cantó com cap a tot el contrari. Sota la mateixa presidència, Espanya ha rebut a so de bombo i platerets vaixells de refugiats -com és el cas del famós Aquarius del juny del 2018-, per tot seguit tancar els ports a l’arribada de qualsevol embarcació del mateix tipus. És amb el mateix president que Espanya ha pactat amb el Marroc la dissort del Sàhara Occidental a canvi d’una major duresa amb el control de fronteres a Ceuta i Melilla. Quatre junys després de l’arribada de l’Aquarius hi havia una gran matança a la tanca fronterera d’una d’aquestes ciutats autònomes. La rúbrica de Sánchez apareixia tant a l’acord de govern infructuós signat amb Albert Rivera el febrer del 2016 i a l’establert amb Pablo Iglesias el desembre del 2019. L’un decantat cap a la dreta i l’altre, sobre el paper, cap a l’esquerra.
Els de Ciutadans, avui en vies d’extinció, eren coneguts a Espanya com el “partit penell”: podien canviar de direcció en funció d’on bufés el vent. A dia d’avui aquest paper l’ha adoptat a la perfecció el PSOE, que tant pot opinar una cosa com tota la contrària en funció dels suports parlamentaris que necessiti obtenir. Tal com sol repetir el cap visible dels diputats catalans a Madrid, Gabriel Rufián, “el PSOE no fa. Al PSOE se l’obliga a fer”. El seu progressisme i els “girs a l’esquerra” dependran de l’aritmètica electoral de cada moment. Per tant, el mèrit de les ostentoses iniciatives l’hem de buscar més enllà de dels escons socialistes.
